Les arrels de l'esparver

El vol de l’Esparver

Francesc Mompó

Voliana Edicions, 2012

El 25 d’abril de 1707 és, curiosament, una data força desconeguda a Catalunya. Tanmateix, sense aquell 25 d’abril, en què les tropes aliades foren derrotades per l’exèrcit borbònic, l’11 de setembre de 1714 mai no s’hauria esdevingut. La batalla d’Almansa, que va marcar un punt d’inflexió en la guerra de successió, serveix precisament per cloure El vol de l’Esparver, de Francesc Mompó, una novel·la que atrapa el lector des de les primeres pàgines, i no només per l’apassionant context polític en què està emmarcada, sinó sobretot per l’habilitat de l’autor a fer-nos endinsar, amb la precisió d’una obra perfectament documentada, en el món rural de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera de finals del segle XVII i principis del XVIII.

El vol de l’Esparver, desbordant de costumisme, és alhora un reflex nítid de les dicotomies d’un indret i d’una època: cristians vells contra alarbs, classes benestants contra pagesia, maulets contra botiflers... El conflicte latent –a voltes explícit– entre uns i altres es visualitza a través de la figura de Silvestre, dit “l’Esparver”, pagès de l’Olleria que, sent cristià vell, s’enamora d’Albina, una noia d’ascendència àrab. El rebuig social a les relacions entre races aboca el seu amor a la clandestinitat i palesa l’ortodòxia religiosa d’una societat marcada per la incomprensió entre comunitats i, també, per la por a l’omnipresent inquisició, representada a la novel·la pel fosc dominicà Pero de Lontano.

Amb un llenguatge riquíssim, ple de matisos, El vol de l’Esparver narra una història particular que és, de fet, la història amb majúscules de tot un poble, un poble que es veu empès a alçar-se en armes per defensar la seva genuïna manera d’entendre el món. Tal com s’encarrega d’aclarir Mompó a l’inici de la novel·la, “Tots els personatges (...) pertanyen a l’imaginari de l’autor. Tots, excepte aquells que Cronos s’ha entestat a donar-los realitat històrica; alguns dels quals més hi haguera valgut que també foren de ficció.” Ficció i realitat –referència a Felip V inclosa– es mesclen subtilment, configurant un tot, i ens permeten resseguir un període històric decisiu per als Països Catalans i, alhora, fer-ho amb tot de petits detalls quotidians que ens el fan més proper i tangible. I per entendre la repercussió dels fets històrics que serveixen de marc a la novel·la, només ens cal mirar la realitat actual del nostre país, aquell que va de Salses a Guardamar. Més de 300 anys després, la voluntat d’arraconar la nostra cultura, la nostra llengua, en definitiva, la nostra identitat, persisteix amb tota la virulència i ens obliga, com bé deia Joan Fuster, a recobrar-nos en la nostra unitat si no volem ser destruïts com a poble. El vol de l’Esparver, amb tota la modèstia amb què poden fer-ho les lletres, ens ajuda a reforçar aquesta unitat.

Lletres, abril-maig 13

També podeu llegir la ressenya en aquest enllaç del web de la revista.

República

Per la justícia social, pel benestar col·lectiu, per la redistribució de la riquesa, per les classes populars, pels nouvinguts. Pels drets de les persones, pels drets socials, pels drets nacionals. Per l’economia productiva, pel desenvolupament sostenible, pel territori. Per la separació de poders, per l’ètica política, pels valors compartits, per la democràcia participativa, pel dret a dir que no. Per la solidaritat internacional, per la pau. Per la llengua, per la cultura, per la identitat. Per l’anhel del poble, pel dret a decidir, per la independència. Pels Països Catalans.

Perquè som ciutadanes i ciutadans crítics, oberts, plurals. Perquè rebutgem el feixisme, la intolerància, la xenofòbia, el sexisme, el pensament únic. Perquè no passaran. Perquè la lluita dels nostres avis i àvies no va ser en va. Perquè creiem en la igualtat, l’equitat i la justícia. Perquè som i volem ser. Perquè hem fet de la utopia el nostre horitzó. Perquè som la revolta silenciosa. Perquè ens brillen els ulls. Perquè som lliures. Perquè som un sol poble. Perquè som República.

Nota: aquest és el text que vaig escriure per als amics d'Esquerra de Sabadell i que l'Anna Farriol va convertir en un quadre perquè fos lliurat al Servei Ciutadà d'Acolliment als Immigrants, al qual es va concedir el Premi al Foment dels Valors Republicans. Per cert, les JERC van atorgar el premi oposat, que anomenen Xaix, a Cuca Santos, regidora del PP i promotora dels recursos que posen en perill la immersió lingüística a l'escola. Precisament d'aquest tema vaig parlar-ne en l'entrevista que van fer-me a Ràdio Sabadell i que podeu sentir en aquest enllaç.

Mirem de piular?

Sí, m'ha costat una mica, però ja sóc a twitter. Si voleu seguir-me -i no cal que us digui que em faria il·lusió-, podeu trobar-me com a @davidvilairos. Jo també us aniré seguint a mesura que vagi sabent com va tot plegat, perquè no crec que sigui piular i fer ampolles, almenys per mi, que sempre em faig embolics!

Comunicacions reeixides

En tota interacció comunicativa, l’emissor emet un missatge que el receptor capta i que interpreta a la seva manera. A voltes, aquesta interpretació és diametralment oposada a la intenció original de l’emissor. És el que passa, per exemple, en les converses entre una persona catalanoparlant i una de nouvinguda. Segons les enquestes lingüístiques, una àmplia majoria de catalanoparlants es passen a l’espanyol per adreçar-se als nouvinguts. “Pobrets, acaben d’arribar, i només faltaria que els compliquéssim les coses parlant-los en català”, es justifiquen. Curiosament, però, la interpretació que en fan sovint els nouvinguts –i així ho expressen en els tallers que impartim– és una altra. “No volen que siguem catalans”, ens diuen. És a dir, allò que hom fa com a gest de teòrica deferència acaba sent percebut com un acte de discriminació o, fins i tot, de xenofòbia. Pensem-hi. Si el nostre objectiu és ser educats amb els nouvinguts, fem palesa la nostra predisposició a integrar-los a la societat d’acollida bo i parlant-los en català. Us sorprendreu del coneixement que en tenen i de passada no hi haurà malentesos.

Kangaroo, Espanya

Quan van arribar a Austràlia els primers anglesos, van quedar fascinats amb els marsupials autòctons del continent. Aleshores, van demanar a uns aborígens –en anglès, lògicament– com es deia aquell animal i ells els contestaren quelcom similar a “kangaroo”. I els anglesos, cofois, se’n van anar havent descobert els “kangaroos”, mot del qual deriva el nostre cangur. Llàstima, però, que el que volien dir els aborígens amb la paraula “kangaroo” era “no us entenem”. I és que els anglesos, com la majoria de pobles que han tingut un imperi, es pensen que qualsevol persona els entén quan parlen el seu idioma. Per això, quan veiem el president monolingüe de cert país monolític dient bestieses pseudodemocràtiques, els catalans només podem dir “kangaroo, Espanya”.

Una aventura lingüística a Sant Cugat

A les presentacions de Català a la carta sempre intento que els assistents hi prenguin part, ja no només en el torn obert de preguntes, sinó també durant la meva intervenció. Per fer-ho, els faig preguntes sobre curiositats lingüístiques les respostes de les quals són al llibre. Doncs bé, dijous passat, a Sant Cugat, en l’acte organitzat per les delegacions locals de la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural, se les sabien totes! Totes? No, n’hi va haver una que no: quina és la paraula catalana més curta que conté les cinc vocals. Sí, ja sé que us la puc dir, però em sembla que prefereixo que us llegiu el llibre...

Nota: en aquest enllaç podeu sentir l'entrevista que van fer-me al Cugat.cat.

La convergència lingüística

Uns dels principals obstacles en el procés de normalització del català són els estats espanyol i francès. És evident. El que no és tan evident, tanmateix, és que l’altre gran obstacle són els catalanoparlants. I ho són perquè, en lloc d’utilitzar la llengua amb tota normalitat en qualsevol situació –com fan els parlants de les altres llengües–, una àmplia majoria canvien a l’espanyol si pensen que l’interlocutor potser no entén el català. És allò que tècnicament s’anomena norma de convergència a l’espanyol i que, a la pràctica, és la responsable del baix ús social de la llengua. Fa cinquanta anys, en plena persecució política del català i amb un percentatge notable de ciutadans que no l’entenien, aquesta norma podia ser més o menys lògica. Ara, però, el nivell de comprensió oral del català ha pujat moltíssim, i en algunes parts del país, com el Principat de Catalunya, gairebé la totalitat de la població declara que l’entén. Canviar de llengua és, doncs, un gest innecessari que, a més, en dificulta la normalització.

La norma de convergència a l’espanyol, entesa per una majoria de catalanoparlants com un gest de cortesia envers l’altre, és també a voltes interpretada per l’interlocutor com una actitud classista o xenòfoba. És classista quan ens passem a l’espanyol per parlar amb personal de neteja, taxistes o mecànics, com si les persones que realitzen aquestes feines no poguessin ser catalanes i saber parlar català. I és xenòfoba quan ens adrecem en espanyol als nouvinguts, privant-los del dret a la plena integració a la societat d’acollida; “no volen que siguem catalans”, els he sentit dir sovint. Classisme i xenofòbia inconscients, possiblement, però formes de discriminació, al capdavall.

Per contra, emprar sempre el català és una manera de donar a entendre que, independentment de la llengua de cadascú, som un sol poble i compartim una llengua comuna, la pròpia del país, que actua com a element de cohesió social. No hem de demanar a l’altre que canviï de llengua, sinó aprendre a mantenir-nos en català i, sobretot, aprendre a fer-ho amb comoditat i naturalitat. I com que el bilingüisme passiu –aquella pràctica en què cadascú parla una llengua diferent– és percebut com a poc natural, en molts casos l’altre acabarà passant-se al català, aplicant el que podem anomenar la norma de convergència al català. Aquesta és una de les grans diferències amb èpoques passades: al Principat, la majoria de les persones que, per defecte, enceten les converses en espanyol, afirmen que es passen al català quan veuen que aquesta és la llengua de l’interlocutor. Girar la truita és, doncs, a les nostres mans. Deixem de canviar de llengua i iniciem totes les converses en català i l’ús social de la nostra llengua en sortirà beneficiat. I el personal de neteja, els taxistes, els mecànics i les persones nouvingudes també.

Directa, 6-3-13