Literatura i música

Quan s'ajunten la literatura i la música, surten coses boniques. Ahir, a la Llar del Llibre de Sabadell, presentant Vint-i-cua, del Daniel Ruiz-Trillo, amb música d'Un tal Pere.

Verba, non facta a Moià

Dimarts a Ràdio Moià i divendres a la biblioteca

"Profund, enginyós, transgressor, imaginatiu, tot combinat amb bones dosis d'humor. Capaç de qüestionar-ho tot perquè el lector en tregui les seves conclusions." Gràcies, Imma Llonch, per convidar-nos a presentar amb la Maria Rovira Verba, non facta a Moià i per descriure'l d'aquesta manera. Sí, la literatura és una arma de creació massiva.

Fent de jurat

El primer cop que vaig formar part d'un jurat va ser els anys 2006 i 2007, als Premis Joan Coromines. L'any passat vaig ser al del Premi de Microrelats BS i ahir en el d'un altre premi de microrelats, el de Polinyà. I va ser un plaer llegir una vintena de contes, seleccionar-ne uns quants i acabar triant-ne un que ens va semblar, senzillament, brillant. L'enhorabona al guanyador, l'Antonio Gonzàlez, i als organitzadors. Cada acte cultural ens fa una miqueta més lliures.

Lliurepensador

Ahir em van demanar que triés una paraula relacionada amb l'escola i em vaig decantar per lliurepensador. Perquè l'escola ha de fomentar el sentit crític, la creativitat, l'interès per aprendre i el lliure pensament.

Podeu escoltar el programa aquí.

Verba, non facta a Castellar del Vallès

Mentre ahir els diputats intentaven quadrar els números, a Castellar del Vallès intentàvem arrodonir les lletres tot parlant de Verba, non facta. Per als que no hi vau poder assistir, aquí en teniu un tastet, gentilesa de la Lídia Coll: el conte Aixafaguitarres.

Què podem fer pel català

Em poso a llegir un llibre -l'enèsim- sobre el català, m'agrada, m'interessa i, tot d'una, veig que hi surto citat, que hi ha referències a articles meus i fins i tot el conte La llengua parlada sencer. Quina il·lusió, veure que les meves reflexions poden ser útils per fer que aquesta minorada, perseguida, menystinguda, oprimida llengua pugui esdevenir una llengua normal. El llibre? Què puc fer jo pel català?, de Josep-Maria Espanyol.

La fam, de Joan Oliver

La fam, de Joan Oliver, és una obra teatral escrita durant la guerra, poc després dels Fets de Maig. Guanyadora del Premi del Teatre Català de la Comèdia, va ser estrenada precisament al Teatre Català de la Comèdia (actual Poliorama) de Barcelona el 15 de juny de 1938. L’acollida del públic va ser freda, possiblement per la situació sociopolítica. Tanmateix, és una obra cabdal sobre la guerra, comparable a Incerta glòria, de Joan Sales, Unitats de xoc, de Pere Calders o Homenatge a Catalunya, de George Orwell. L’acció se situa a Barcelona, lluny del front però sota l’activitat bèl·lica, amb el rerefons de l’aixecament feixista, la revolució i els enfrontaments entre comunistes i anarquistes. Un període revolucionari únic a Europa. El protagonista indiscutible de l’obra és Samsó, que representa la rauxa i que pren el lideratge, impulsivament, en un moment d’agitació, tot i no tenir una clara base ideològica. A l’altre extrem se situa Nel, compromès, utòpic i amb una ideologia fortament marcada, però incapaç de trobar la manera de passar a l’acció. Els altres personatges giren al voltant de la figura de Samsó. I de la fam. La fam mou la trama: de la fam en sorgeixen el primer i el darrer quadres. La fam que era, també, una realitat al carrer: un dia, el plat d’arròs del darrer quadre va desaparèixer perquè algú se l’havia endut del teatre. En resum, un text potent però difícil de representar. Un repte per a T.I.C. Escènic. I ben reeixit. Conclusió? Que l’única fam sigui la de justícia. Contra la guerra, el feixisme i la intolerància, posem-hi la cultura, la literatura, el teatre. Tot un plaer poder presentar-la en el marc dels actes de l’Any Joan Oliver a Sabadell.