Sóc independentista per un afany de pura normalitat: si sóc català i no espanyol (i la identitat és un tema que ningú no pot jutjar millor que un mateix) vull que se’m reconegui com a tal i desitjo que el meu poble disposi dels mateixos drets que els altres, ni més ni menys. Amb això no vull dir que sentir-se espanyol sigui un impediment per ser independentista; sincerament, crec que hom pot sentir-se’n (pels orígens, per exemple) i, malgrat tot, voler la independència dels Països Catalans (o de Catalunya si ho preferiu). De fet, qualsevol persona que cregui en la llibertat hauria d’estar a favor que tots els pobles del món decidissin, lliurement, què volen ser i com volen organitzar-se. Decidir no és pas res més que optar per una alternativa o per una altra.
És per això que no entenc que hi hagi gent que s’autoproclami demòcrata i que, en canvi, s’oposi al fet que un poble s’expressi en aquests termes. De què tenen por? En una societat, la por és la llavor del feixisme i aquest és, precisament, el gran enemic de la llibertat. Potser tot plegat rau en la manca de cultura democràtica de l’estat espanyol... Què hi farem!
Només un darrer incís. Segons el diccionari, espanyar és sinònim d’espatllar. De debò a algú li agrada dur un carnet d’identitat que hi posi Espanya?
Amb la seva mania de no deixar catalanyar, ho espanyen tot.
ResponEliminaManel