dijous, 1 de juliol de 2010

Som, parlem, volem!

Força gent m’ha preguntat què en penso, de la retallada de l’estatut feta pel tribunal constitucional espanyol. La meva resposta és ben clara: si no fos abstemi, brindaria amb una copa de cava.

M’explicaré, perquè no vull sonar maximalista. Quan es va aprovar l’estatut al Parlament, va semblar-me que, com a estatut, era bo. Només hi veia un inconvenient: era un estatut. I, francament, considerava que Espanya ja havia demostrat a bastament que no ens entenia, de manera que continuar buscant la manera de fer-nos-hi encabir no treia cap a res. De fet, molts vam pensar que la principal aportació que podia fer era, paradoxalment, posar en evidència que la via estatutària estava acabada. Això és el que vam defensar durant la campanya Diguem NO. En el referèndum, però, i malgrat les retallades que ja havia sofert, la població del Principat va votar-hi a favor. Peix al cove. Respectable i comprensible.

Ara però, després de l’enèsima tisorada, la cosa ja passa de taca d’oli. I és per això que crec que una sentència que ens nega com a nació, que ens arracona la llengua i que limita les nostres competències en àmbits tan decisius com el finançament o la justícia, ens fa un favor. Si haguessin respectat els mínims avenços que ens conferia l’estatut, una part important de la població catalana s’hi hauria conformat i hauria pensat que, de mica en mica, es podia anar redefinint l’estat espanyol. Ara és prou evident que això no és possible. No sé si és per manca de tradició democràtica o per excés de testosterona nacional, però sembla que amb l’estat espanyol no s’hi pot enraonar, perquè és incapaç de respectar les nostres decisions.

Així doncs, cal aprofitar la conjuntura i fer sentir la nostra veu, començant per la manifestació convocada pel 10 de juliol. No es tracta de defensar l’estatut, sinó la voluntat del poble català i el seu dret de decidir. En aquest sentit, cal aconseguir que totes les persones indecises prenguin consciència de la necessitat de la independència i, amb la seva decisió, permetin configurar una majoria social. I això és feina de tots. I digui el que digui el tribunal constitucional espanyol, nosaltres som el que som, parlem com parlem i volem el que volem!

2 comentaris:

  1. La meva set des de petita de veure'm en un país lliure, a poc a poc, i també una mica de cop, es perfila com una realitat. Hi veig un camí de treball, i també de joia. Visca!
    Neus

    ResponElimina
  2. Ni cap Tribunal ni cap LLei poden anul.lar la veu d´un poble. Però d`això els espanyols no hi entenen.
    Manel

    ResponElimina