dissabte, 10 de juliol de 2010

Som una nació: independència!

Acabo d’arribar de la manifestació i no sé què dir. El Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona plenes de gom a gom. Un milió i mig de persones! Les sensacions han estat indescriptibles. Quants somnis! I una conclusió: l’independentisme s’ha normalitzat. I és un gran èxit. La independència ja no és només l’anhel d’uns suposats eixalabrats, sinó l’alternativa natural per a molts catalans que estan farts d’intentar fer-se respectar com a iguals dins d’una Espanya absolutament monolítica.
I sí, ja ho sé, aquests dies d’ebullició reivindicativa també són dies en què l’espanyolisme, emparant-se en el mundial de futbol, campa tranquil·lament pel país: es veuen més banderes espanyoles que mai, és evident. I és un factor que cal tenir en compte.
En certa manera, doncs, estem davant d’una polarització ideològica, en què una part dels catalans ha decidit avançar vers l’autodeterminació mentre una altra part s’aferra a un model d’estat que els garanteix una bona pila de privilegis. I, entremig, una massa social immensa, la dels catalans que potser també se senten, en més mesura o menys, espanyols, i que aquests dies, tornant al tema esportiu, van a favor d’una selecció espanyola farcida de catalans però que, per contra, mai no sortirien al carrer amb una bandera espanyola o farien gala de l’espanyolitat. Aquesta massa social és, al meu entendre, la que hem de saber atraure cap a l’independentisme, no ja militant -les revolucions les fan les minories- sinó simpatitzant. És a dir, fer que esdevinguin favorables a un procés de secessió, encara que no s’impliquin en aconseguir-lo. Ells són els que faran decantar la balança, de manera que si som capaços de fer bé la nostra feina, hi tenim molt a guanyar. Hem d'aconseguir que se n'adonin! I els espanyolistes, que facin el que vulguin. Nosaltres, a gaudir d'una demostració de llibertat com la d'aquesta tarda i a fer feina. És l'hora de decidir.

3 comentaris:

  1. Sense que serveixi de precedent (!!!)... estic molt d'acord amb tu. Algun matís, però en essència molt d'acord... Ja ho comentarem, ja! ;-)

    Sandra

    ResponElimina
  2. Per mi hi sobrava un grupet de persones : els polítics. Després de quatre anys asseguts a la seva cadira, que és el que realment els importa, esperant passivament una sentència , ara s´afegeixen a la manifestació, just per sortir a la foto.
    Sense ells hauriem sumat 1.499.990, i aquest número també fa patxoca.
    Manel

    ResponElimina
  3. Sento que hi tinc molt a dir en aquest tema...quan posi una mica d'ordre en el meu cap (quin guirigall!!!)sortirà. Espero no decebre't ;)

    ResponElimina