Uns dels principals obstacles en
el procés de normalització del català són els estats espanyol i francès. És
evident. El que no és tan evident, tanmateix, és que l’altre gran obstacle són
els catalanoparlants. I ho són perquè, en lloc d’utilitzar la llengua amb tota
normalitat en qualsevol situació –com fan els parlants de les altres llengües–,
una àmplia majoria canvien a l’espanyol si pensen que l’interlocutor potser no entén
el català. És allò que tècnicament s’anomena norma de convergència a l’espanyol i que, a la pràctica, és la
responsable del baix ús social de la llengua. Fa cinquanta anys, en plena
persecució política del català i amb un percentatge notable de ciutadans que no
l’entenien, aquesta norma podia ser més o menys lògica. Ara, però, el nivell de
comprensió oral del català ha pujat moltíssim, i en algunes parts del país, com
el Principat de Catalunya, gairebé la totalitat de la població declara que
l’entén. Canviar de llengua és, doncs, un gest innecessari que, a més, en dificulta
la normalització.
La norma de convergència a l’espanyol, entesa per una majoria de
catalanoparlants com un gest de cortesia envers l’altre, és també a voltes interpretada
per l’interlocutor com una actitud classista o xenòfoba. És classista quan ens
passem a l’espanyol per parlar amb personal de neteja, taxistes o mecànics, com
si les persones que realitzen aquestes feines no poguessin ser catalanes i
saber parlar català. I és xenòfoba quan ens adrecem en espanyol als nouvinguts,
privant-los del dret a la plena integració a la societat d’acollida; “no volen
que siguem catalans”, els he sentit dir sovint. Classisme i xenofòbia
inconscients, possiblement, però formes de discriminació, al capdavall.
Per contra, emprar sempre el
català és una manera de donar a entendre que, independentment de la llengua de
cadascú, som un sol poble i compartim una llengua comuna, la pròpia del país,
que actua com a element de cohesió social. No hem de demanar a l’altre que
canviï de llengua, sinó aprendre a mantenir-nos en català i, sobretot, aprendre
a fer-ho amb comoditat i naturalitat. I com que el bilingüisme passiu –aquella
pràctica en què cadascú parla una llengua diferent– és percebut com a poc
natural, en molts casos l’altre acabarà passant-se al català, aplicant el que
podem anomenar la norma de convergència
al català. Aquesta és una de les grans diferències amb èpoques passades: al
Principat, la majoria de les persones que, per defecte, enceten les converses
en espanyol, afirmen que es passen al català quan veuen que aquesta és la
llengua de l’interlocutor. Girar la truita és, doncs, a les nostres mans. Deixem
de canviar de llengua i iniciem totes les converses en català i l’ús social de
la nostra llengua en sortirà beneficiat. I el personal de neteja, els taxistes,
els mecànics i les persones nouvingudes també.
Directa, 6-3-13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada