dilluns, 4 d’agost de 2014

Enraonar



Fa un parell de setmanes el diari espanyol El País va publicar un article que començava amb una referència al meu llibre I si parlem amb el veí del segon?, un exemple, segons l’autora, de la pressió a què estan sotmesos els unionistes a Catalunya. I és que es veu que voler parlar –repeteixo, parlar– amb algú que no veu clar això de la independència ja és una manera de pressionar-lo. Sincerament, no sé què es pensen que vol dir parlar, però per a mi no és res més que un intercanvi d’idees, amb normalitat, educació i respecte. Potser per a ells, per als espanyolistes, tan avesats a imposar el seu criteri, parlar equival a amenaçar. A parer meu, però, el diàleg és el fonament de la democràcia, allò que ens fa ser una societat plena.

I la setmana passada, Arcadi Espada, en el seu blog en un altre diari espanyol, El Mundo, utilitzava la portada del llibre per vincular l’independentisme amb el cas de corrupció de Jordi Pujol i per remarcar, en un gest clàssic del totalitarisme ideològic, que els unionistes són els que tenen la raó. Una bona actualització de les veritats absolutes del franquisme.

Article d'El País.

Apunt del blog d'El Mundo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada