El conte i la utopia

La paraula és una eina de creació massiva. De creació massiva de nous mons i de noves realitats, de somnis tangibles i d’utopies abastables. És la revolució en potència. La paraula fa llibres i els llibres ens fan, també, lliures. No debades ha estat l’objectiu a batre per tota mena de règims totalitaris. Fahrenheit 451. I avall. En la foscor de les cavernes primeres, la paraula va ser la claror platònica que ens en va treure; en les llargues nits de les cavernes imposades, la paraula, la més subtil de les armes, ha esdevingut el pilar sobre el qual s’ha fonamentat la societat que els insurgents han intuït a l’horitzó. Tocar l’horitzó amb la punta dels dits. I estirar-lo. La paraula.

D’entre tots els gèneres amb què s’expressa la paraula, n’hi ha un, però, que resta infravalorat, gairebé menystingut. El conte. Sí, el conte, instrument imprescindible per a la transmissió oral del coneixement en societats ancestrals i en entorns d’analfabetisme, on la realitat, o bé la interpretació que se’n feia, esdevenia ficció, per així poder passar més fàcilment de generació en generació. El conte, que vestint una història imaginària bastia la Història real. El conte, que avui continua sent una forma cabdal d’expressió d’anhels íntims i de canalització d’objectius col·lectius. Prenguem l’entorn, destriem-ne tot allò que no ens agrada, canviem-ho en el paper i fem que, des d’aquest paper, esdevingui fet. Verba, ergo facta. Escriguem la revolució. Perquè sí. Perquè el conte és l’esclat d’una espurna en el paper i el crepitar del foc en l’aire.

No ens cal moure’ns de la llengua d’on provenen els nostres mots per entendre l’abast de la paraula. Verba volant, scripta manent, deien. Les paraules volen, els escrits romanen. Volem que volin? Volem que romanguin? O bé tot alhora? La resposta és en el conte, l’espai on la paraula és escrita, omple llibres, revistes i diaris, però també és dita, per actors i rapsodes, en sales de teatre, en biblioteques i al bell mig de places i carrers, i on allò que resta entre línies, allò que els llavis no diuen, emergeix en el fons d’aquells que ho llegeixen, d’aquells que ho escolten. L’autor entrellaça trama i ordit, però és el lector, espectador, qui en vesteix la roba i li dóna forma. Els contes arrelen per poder volar i volen per poder arrelar. I nosaltres en podem ser espectadors i protagonistes.

Encara recordo aquell dia en què, mig endormiscat, vaig aixecar d’esma la persiana i vaig veure que plovia, sí, però no era aigua el que queia. Plovien llibres. Vestint-me d’una revolada, vaig obrir la porta de casa i vaig mirar bocabadat els milers de llibres que anaven caient. En vaig agafar un i, quan el vaig obrir, un doll de contes va eixir d’entre les pàgines i va desbordar la ciutat. D’aleshores ençà, estic tocat pel conte. I intento, humilment, escriure una utopia.

Directa, 23-02-16

També el podeu llegir directament en aquest enllaç al web de la Directa.