Quan em demanen si
penso que a Catalunya hi ha conflicte lingüístic, sempre contesto amb una altra
pregunta: a què ens referim exactament? Perquè és evident que qui ho demana
espera una resposta negativa, una resposta que ho rebutgi de manera taxativa,
atès que tot conflicte –el nom ja ho indica– sempre és problemàtic, i un
conflicte lingüístic duria implícit un conflicte social i, per tant, un elevat
risc de fractura entre dues suposades comunitats (la catalanoparlant i la
castellanoparlant). Emperò, la realitat és força més complexa, perquè la
divisió de la societat catalana en aquestes dues comunitats és simplista i
fruit de l’estratègia política dels sectors més espanyolistes, és a dir, dels
més interessats en produir la fractura social. Cal dir i repetir, doncs, que
als Països Catalans s’hi parlen gairebé 300 llengües, un bon nombre de les
quals compta amb milers de parlants que la utilitzen quotidianament. No hi ha
dues comunitats lingüístiques separades ni, menys encara, dos bàndols
enfrontats; sí que hi ha, però, dues llengües amb un pes específic notable, de
manera que, com sempre que cohabiten dues llengües en un territori determinat,
als Països Catalans s’hi produeix allò que la sociolingüística anomena llengües
en contacte o en conflicte. Llengües en conflicte, sí.
La coexistència de
dues llengües àmpliament usades en un mateix territori no és un fet natural,
sinó fruit de processos històrics, ja sigui l’ocupació militar, l’arribada
massiva de persones d’una altra comunitat lingüística o bé una combinació
d’ambdós factors. Aquest fet genera un conflicte de caire lingüístic, ja que la
nova llengua, normalment amb un suport polític, econòmic i fins i tot militar,
va ocupant progressivament els espais d’ús de l’autòctona, la qual va sent
desplaçada i, finalment, substituïda. El bilingüisme social no és, doncs, una
situació idíl·lica en què dues llengües conviuen amb harmonia, ans un procés
dinàmic en què una acaba arraconant l’altra. I és en aquest context de
conflicte lingüístic –en termes sociolingüístics– on es poden generar
conflictes lingüístics –en termes socials–. I és que si els parlants de la
llengua minorada, conscients de la discriminació i del risc de substitució,
decideixen no sotmetre’s al supremacisme lingüístic imperant, comencen a
produir-se situacions de tensió entre ells i determinats parlants de la llengua
dominant avesats a imposar-se en tota interacció.
Així doncs, hi ha
conflicte lingüístic als Països Catalans? Sí. I repeteixo, això no vol dir que
hi hagi una tensió constant entre persones que parlen llengües diferents.
Simplement significa que hi ha una llengua pròpia, el català, que durant més de
tres segles ha estat reprimida políticament i que encara avui, fruit dels
hàbits lingüístics imperants, té una presència secundària al carrer, un fet que
afavoreix, d’una banda, actituds prepotents per part d’espanyolistes militants
–negar-se a entendre el català o fins i tot pretendre que l’interlocutor es
passi a l’espanyol– i, d’una altra, el desconeixement de la llengua per part de
persones nouvingudes, persones que a priori no tenen cap prejudici envers el
català, però que no han tingut cap contacte efectiu amb la llengua del país
perquè els autòctons, per norma general, els parlen en espanyol (o en francès a
Catalunya Nord). L’experiència de Quimi Portet en un creuer de Baleària és un
exemple del primer tipus de conflicte. La solució en aquests casos és política
i es diu República Catalana, amb tots els ets i uts. Allò que ens va passar fa
un parell de setmanes amb uns companys, abans d’actuar a l’Àgora de Sabadell,
és un exemple del segon tipus de conflicte. Entrem a un bar i la cambrera, de
trets xinesos, ens demana, en un espanyol de mínims, què volem. Li responem en
català, ens ho fa repetir, ho fem –en català, lògicament–, en pren nota, se’n
va a la cuina i torna amb allò què havíem demanat. Perfecte. Però al cap d’una
estona ve la propietària i ens pregunta, en espanyol, si tot és correcte. I en
contestar-li en català ens diu, sorpresa, que la cambrera li havia dit que érem
estrangers. Perquè parlàvem estrany. Perquè no parlàvem espanyol. Perquè, per
ella, el català era invisible. Perquè ningú no l’hi havia parlat mai. A Sabadell,
als Països Catalans. Aquesta també és la realitat lingüística del país i la
solució a aquest segon tipus de conflicte passa perquè els catalans aprenguem a
utilitzar la llengua amb qualsevol interlocutor, independentment del color de
la pell o de l’accent que tingui.
Em reafirmo en la
resposta. Sí, hi ha conflicte lingüístic. I fins que no disposem de les
estructures polítiques necessàries i, en paral·lel, no aprenguem a utilitzar el
català amb normalitat i naturalitat, no el deixarem enrere, aquest conflicte. Ni
els conflictes quotidians que se’n deriven. Amb els del primer tipus, denúncia;
amb els del segon, pedagogia. I sempre, sempre, autoestima lingüística. Per una
societat oberta, acollidora, cohesionada i lliure.
Publicat a la Directa, 19/10/16
També podeu llegir-lo aquí.
