dilluns, 4 de juny del 2018

Aprenents de català

Els catalanoparlants som, massa sovint, català-no-parlants. Ens estimem la llengua, sí, i ens en sentim orgullosos i la reivindiquem i ens enfadem d’allò més si algú (ja m’enteneu) ens la intenta tocar. I, tanmateix, no som capaços de fer-la servir amb normalitat. Parlem en català a les persones nouvingudes? A les que porten vel? A les que són d’un altre color? A les que tenen un accent diferent? Parlem en català a aquells que fa dècades que viuen aquí i que encara se senten més còmodes parlant en castellà? Oh, és que potser no m’entenen! És que potser no el saben! I no ens hem preguntat mai per què no el parlen, aquestes persones? Us proposo un exercici.
Imaginem-nos que anem a viure a un altre país. A Islàndia, per exemple. Nosaltres, que amb això de les llengües estem ben conscienciats, decidim aprendre islandès. I no és fàcil! Però ho fem. I aleshores arribem a Reykjavík, ens llancem a parlar islandès i la gent ens contesta... en català. Nosaltres hi insistim. Ep, que ja pots parlar-me en islandès, eh? Però no, els islandesos ens continuen parlant en català. Un cop i un altre. I nosaltres, que amb això de les llengües estem ben conscienciats però que també tenim un vessant pràctic, optem per deixar-ho estar i anar fent en català.
Sí? Doncs substituïu Islàndia per Catalunya, l’islandès pel català i el català pel castellà i ja tindreu l’adaptació de la pel·lícula a la nostra realitat. Per què moltes persones nouvingudes no fan el pas a aprendre català? Per què, de les que ho fan, una part considerable no arriba a fer-lo servir amb normalitat? Doncs perquè s’adonen que no els cal. I per què no els cal? Perquè els catalanoparlants se’ls adrecen, per norma general, en castellà, i aquesta és la llengua que veuen necessària.
Si volem tenir una llengua normal –i, per tant, necessària– ens queda molt per aprendre. I, si us hi voleu implicar, us recomano que us apunteu al Voluntariat per la Llengua: trobar-vos una hora a la setmana amb una persona que està aprenent català i oferir-li un entorn de confiança on pugui començar a practicar la llengua. Us diran que aquesta persona és l’aprenent i vosaltres el voluntari, però no us deixeu enganyar! Vosaltres també sou aprenents. Ell aprèn català, sí, però els catalans d’origen aprenem quelcom importantíssim: a mantenir-nos parlant en català encara que l’interlocutor sigui un nouvingut, porti vel, sigui d’un altre color o tingui un accent diferent. En poques paraules, passem de ser català-no-parlants a catalanoparlants. I aquest pas ens acosta tots plegats a la normalitat lingüística.

Voluntariat per la Llengua, maig 18

L'article al blog del Voluntariat per la Llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada