Els catalanoparlants som, massa
sovint, català-no-parlants. Ens
estimem la llengua, sí, i ens en sentim orgullosos i la reivindiquem i ens enfadem
d’allò més si algú (ja m’enteneu) ens la intenta tocar. I, tanmateix, no som
capaços de fer-la servir amb normalitat. Parlem en català a les persones
nouvingudes? A les que porten vel? A les que són d’un altre color? A les que
tenen un accent diferent? Parlem en català a aquells que fa dècades que viuen
aquí i que encara se senten més còmodes parlant en castellà? Oh, és que potser
no m’entenen! És que potser no el saben! I no ens hem preguntat mai per què no
el parlen, aquestes persones? Us proposo un exercici.
Imaginem-nos que anem a viure a un
altre país. A Islàndia, per exemple. Nosaltres, que amb això de les llengües
estem ben conscienciats, decidim aprendre islandès. I no és fàcil! Però ho fem.
I aleshores arribem a Reykjavík, ens llancem a parlar islandès i la gent ens
contesta... en català. Nosaltres hi insistim. Ep, que ja pots parlar-me en
islandès, eh? Però no, els islandesos ens continuen parlant en català. Un cop i
un altre. I nosaltres, que amb això de les llengües estem ben conscienciats
però que també tenim un vessant pràctic, optem per deixar-ho estar i anar fent
en català.
Sí? Doncs substituïu Islàndia per
Catalunya, l’islandès pel català i el català pel castellà i ja tindreu
l’adaptació de la pel·lícula a la nostra realitat. Per què moltes persones
nouvingudes no fan el pas a aprendre català? Per què, de les que ho fan, una
part considerable no arriba a fer-lo servir amb normalitat? Doncs perquè
s’adonen que no els cal. I per què no els cal? Perquè els catalanoparlants
se’ls adrecen, per norma general, en castellà, i aquesta és la llengua que
veuen necessària.
Si volem tenir una llengua normal –i,
per tant, necessària– ens queda molt per aprendre. I, si us hi voleu implicar,
us recomano que us apunteu al Voluntariat per la Llengua: trobar-vos una hora a
la setmana amb una persona que està aprenent català i oferir-li un entorn de confiança
on pugui començar a practicar la llengua. Us diran que aquesta persona és
l’aprenent i vosaltres el voluntari, però no us deixeu enganyar! Vosaltres
també sou aprenents. Ell aprèn català, sí, però els catalans d’origen aprenem quelcom
importantíssim: a mantenir-nos parlant en català encara que l’interlocutor
sigui un nouvingut, porti vel, sigui d’un altre color o tingui un accent
diferent. En poques paraules, passem de ser català-no-parlants
a catalanoparlants. I aquest pas ens acosta tots plegats a la normalitat
lingüística.
Voluntariat per la Llengua, maig 18
L'article al blog del Voluntariat per la Llengua.
