Elogi de l'amistat

Ahir al bell mig del Garraf, amb la Laia, la Sandra i la Lara fent un elogi de l'amistat amb música, dansa i la paraula. Amics. Amor. Què, sinó?

Elogi de l’amistat

Diu el diccionari que un amic (ep, o una amiga!) és una persona amb qui tens un lligam afectuós sense que hi hagi cap vincle familiar ni d’amor sexual. Però què voleu que us diguem. A nosaltres això de l’amistat ens sembla una miqueeeeta més difícil de definir...

Perquè un amic és aquella persona que et coneix les virtuts i, sobretot, els defectes. Que no busca en tu la perfecció sinó que t’accepta amb totes les imperfeccions (que poden ser moltes!) Que t’explica les bajanades més grans i els secrets més íntims. Que hi pots parlar quan vols perquè, per damunt de tot, t’escolta. Que fa dels silencis les millors paraules. Que et fa riure i que et fa plorar. Que et roba un somriure rere l’altre. Que admires i que t’admira. Que quan t’abraça sembla que el món s’aturi. Que et canta cançons encara que desafini terriblement. Que t’escriu cartes amb una lletra inintel·ligible. Que t’envia missatges que només tu i ell podeu entendre. Que està com un llum. Però com un llum! I que potser només ho saps tu. Que és en aquesta bogeria on resideix l’amistat. L’amistat de debò.

Siguem vells amics (amb v!) o acabats de conèixer, l’amistat ens fa més bells (amb b!) i únics i còmplices i ens entrellaça en un desordre mental on les paraules deixen de tenir sentit i l’únic que compta és l’amic, l’amiga, aquell reflex de tu mateix, aquell mirall que ens deixa ser qui som i que, en el fons, ens fa ser qui som.

Amics. Amor. Què, sinó?