De les llengües i la seva utilitat

El català no serveix de res. Per què ens obsedim a continuar parlant una llengua amb només deu milions de parlants quan podem fer-ho en castellà, que diuen que en té uns 600 milions? L’argument sembla sòlid, sí, si no fos perquè, posats a parlar en una llengua útil, cap altra no supera l’anglès, amb uns 1.500 milions de parlants. Vist així, let’s all speak in English i avall. O potser resulta que les llengües serveixen per alguna cosa més que comunicar-nos?

D’entrada, és innegable que la primera funció que els atribuïm és la de capacitar-nos per entendre’ns. Jo m’adreço a vosaltres en una llengua, vosaltres la sabeu, ens podem entendre. Ergo, com més parlants tingui, més opcions de comunicació se’ns obren i, per tant, més útil ens és. Aleshores, si vull donar a conèixer una empresa o un projecte personal, tot sembla indicar que fer-ho en una llengua a bastament parlada ens pot fer arribar a més gent. I si bé és cert que una llengua amb molts parlants ens ofereix una demanda potencial més gran, també ho és que l’oferta en aquesta llengua és igualment més àmplia, de manera que acabarem tenint més competència. Així doncs, el que per una banda suma, per una altra resta, ja que les dificultats que tindrem per fer-nos un lloc seran majors que si haguéssim optat per una de menys parlada. En conseqüència, la mida de la llengua no importa tant...

Aleshores, si el nombre de parlants no és tan rellevant, què les dota de valor? Per començar, les llengües —imagineu tot el que ens caldria per crear-ne una des de zero!— són uns dels grans tresors de la humanitat, plenes de particularitats que les fan úniques. Cada llengua té alguna cosa per aportar al món, per petita que sigui, i el fet que la majoria de les llengües del món (entre 6.000 i 7.000) estiguin en risc de desaparèixer ens hauria de fer reflexionar. I és que sí, la diversitat, també en el terreny lingüístic, és una riquesa. I això no és tot! Quina és la millor eina de què disposem per integrar-nos en una societat? Parlar-ne la llengua. Si arribem a un territori i n’aprenem la llengua pròpia se’ns obriran portes a nivell personal i a nivell professional. La llengua ens fa sentir d’un lloc, sense que això impliqui haver de renunciar als nostres orígens. En definitiva, les llengües sumen, sempre, i en un món amb milions de persones que canvien de lloc de residència, potenciar el seu valor com a instruments d’integració ajudaria a cohesionar les societats i, per tant, frenaria, si més no en part, els discursos d’odi amb què l’extrema dreta ens inunda. Pas mal, les llengües.

I si tornem al català? Ja sabem prou que, amb uns estats espanyol i francès que fan mans i mànigues per residualitzar-lo, no anem enlloc. Ens toca continuar reivindicant, què hi farem! Però, a part, hi ha un altre gest quotidià i més senzill que pot ajudar a augmentar-ne la vitalitat: parlar-lo arreu i amb tothom. I això vol dir sempre, independentment del color de pell de l’interlocutor (no caiguem en actituds racistes), la seva procedència (ni xenòfobes) o qualsevol altre supòsit que ens pugui fer pensar que no ens entendrà. Intenteu-ho, i us endureu un munt de sorpreses agradables! El país és ple de nous catalanoparlants vinguts d’arreu que volen practicar el català i que, ai las, es troben que tothom els respon en castellà... Els ajudem? Potser d’entrada us costarà, perquè estem acostumats a canviar de llengua a la mínima, però amb pràctica, paciència i perseverança ho aconseguireu. Desprenguem-nos de prejudicis, deixem de pensar que el català és un obstacle i regalem-lo com l’oportunitat que és, l’oportunitat de sumar-se a una cultura que, com totes, ens aporta la més gran de les utilitats: ser humans. I en sabeu cap altra de millor, d’utilitat?

Publicat al Diari de Sabadell el 6 d'agost de 2026

Versió digital

Català-no-parlants, català-sí-parlants

Que sí, que l’ús social del català retrocedeix. Només cal fer un cop d’ull als estudis que es van publicant periòdicament o bé parar l’orella tot passejant pel carrer. I que també, que sense poder polític real no podrem arribar mai a normalitzar la llengua, com bé s’encarrega de recordar-nos la història. Aquestes dues afirmacions són certes, sí, però dit això, què hi podem fer, totes aquelles persones que estimem el català i que volem que sigui una llengua tan normal com qualsevol altra? Doncs moltes coses, moltíssimes, però deixeu-me que em centri en una: parlar-lo arreu i amb tothom. I quan dic arreu i amb tothom vull dir, literalment, arreu i amb tothom. Anem a pams.

Els catalanoparlants mostren, per norma general, una tendència (no natural, sinó instaurada a l’inconscient col·lectiu després de tres segles de repressió lingüística) a esdevenir català-no-parlants a la mínima: quan veuen un color de pell diferent, quan es fixen en una manera de vestir o en un nom que els sembla que “no és d’aquí”, quan senten un accent, quan l’interlocutor els parla en català però ho fa a poc a poc o bé cometent errades, quan pressuposen que potser l’altre no els entendrà o, fins i tot, quan senzillament no coneixen la persona a qui s’adrecen. En totes aquestes situacions, la majoria de catalanoparlants canvien de llengua i es passen al castellà (o al francès, a la Catalunya Nord).

Les justificacions d’aquesta submissió lingüística van des de l’aprenentatge (m’ho van ensenyar) fins a la imitació (ho fa tothom), passant pels hàbits (sempre ho he fet), els prejudicis (és de bona educació), la inconsciència (ni me n’adono), la indiferència (tant me fa) o la por (no fos cas que l’altre s’enfadés). Però sigui quina en sigui la causa, la conseqüència és la mateixa: l’ús social del català baixa. Per què? Doncs perquè interaccions lingüístiques que podrien ser en català (segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població feta pública enguany, un 93,4% de la població de Catalunya diu que l’entén) acaben sent en castellà. Dit d’una altra manera, si els parlants d’una llengua la invisibilitzen, com poden esperar que aquells que encara no la saben trobin cap al·licient per aprendre-la, o bé que aquells que l’han après la puguin practicar? I ja no parlo de la frustració que suposa haver après català i que després ningú no te’l parli... Us imagineu anar a viure a Suècia, fer l’esforç d’aprendre suec i que tothom se us adreci en anglès perquè sou “de fora”? Doncs això.

En resum, la vitalitat de la llengua no depèn només de nosaltres, cert, però sí que podem assumir la responsabilitat de fer-la servir de manera natural i desacomplexada, i així n’estarem afavorint l’ús social. Potser el nostre interlocutor continuarà en castellà o bé potser es passarà al català, però no tingueu cap dubte que us emportareu moltes més sorpreses agradables de les que us podeu arribar a imaginar a priori. Intenteu-ho. Parleu català arreu i amb tothom. Fàcil? D’entrada no, perquè els hàbits costen de canviar. Factible? I tant, cal pràctica, perseverança, paciència i molt d’amor per la llengua, però és perfectament possible arribar a fer un ús normal i assertiu del català. El primer pas, però, és prendre consciència que els català-no-parlants podem esdevenir català-sí-parlants, i que quan fem servir el català amb qualsevol persona, nascuda aquí o vinguda de fora, sigui quina sigui la seva llengua inicial, li estem oferint el nostre regal més preuat: la llengua que ens fa ser qui som i amb què descrivim un món del qual l’animem a formar part. Ras i curt, el català és la millor eina que tenim per acollir les persones nouvingudes i per cohesionar una societat plural i diversa. I en uns moments com els actuals, amb l’auge de l’extrema dreta i dels discursos d’odi, això té més valor que mai.

 Publicat al Diari de Sabadell, 29-07-25

Avui compartim taula amb... al Diari de Sabadell

Guaiteu quin qüestionari em van fer al Diari de Sabadell!

La Colla, en primera persona

Tres arguments

II

“Tirolienne” (Pantomima – ballet)

Primer temps

Francesc Trabal

El transformista a casa seva un dia que ha begut massa. Tot sol, vinga transformar-se. Per dinar, per prendre cafè, per beure conyac, vinga transformar-se. –Hola, què tal, Napoleonte? –I de seguida: –Què deia, Mme. Récamier? –I a l’acte: Jo, molt bé, senyor Tasis i Marca. Etc., etc. Aleshores truquen el timbre del telèfon: –Per qui demana? Per Monsieur Soterello? Ja va.– (Es transforma d’ell, i aleshores torna al telèfon.) –Digui, diga! Ah! Que són al primer replà de l’escala? Ja vinc a obrir-los. (Va a la porta i entra una col·lecció de bèsties d’aquelles de quan les bèsties parlaven. I és que és un amic seu ventríloc que li gasta una brometa. Aleshores resulta que s’endevina (el públic i l’autor d’aquesta comèdia que ara s’està avortant) que l’escena passa en un circ instal·lat als afores de Mollet. Entra per la finestra d’un salt un trapezista duent del braç una meravellosa trapezista. El transformista els dóna berenar-sopar i acorden assassinar el tirolès.

Us recomano els textos de Trabal, especialment els contes (aquest n’és una mostra prou representativa) i els articles, molts dels quals van ser publicats al Diari de Sabadell. L’absurd i la transgressió, tan sabadellencs, hi són sempre presents.

Publicat al Diari de Sabadell el 23 i 24 d'abril de 2019

Sabadellenquegem-nos

Diuen que els sabadellencs (ep, i les sabadellenques!), quan viatgem arreu de Catalunya, repetim un cop rere l’altre que som de Sabadell. Jo, no us ho negaré pas, ho faig. Potser ho diem perquè no es pensin que som de Terrassa... O potser perquè, malgrat tots els malgrats, n’estem orgullosos. Sí, ja sabem que Sabadell no té l’encant d’altres ciutats o d’altres indrets del país i, certament, no és un destí turístic com la costa, l’alta muntanya o Barcelona (entre nosaltres, Barcelona és el nostre barri marítim...), però tot plegat no treu que no puguem dir a tort i a dret que som de Sabadell. Perquè Sabadell és Sabadell. I amb això ja n’hi ha prou.

Sabadell és ciutat de vapors i de xemeneies, de telers i d’embarrats, de trama i d’ordit, de fabricants i d’obrers, de republicanisme i de radicalitat democràtica. Sabadell és exemple de compromís amb el país i amb les classes treballadores, amb la llengua i amb la cultura. Sabadell és ciutat d’escriptors i de pintors i d’actors i de músics i d’escultors. D’esportistes i d’aventurers, de paleontòlegs, d’aviadors i d’astrònoms. Sabadell és ciutat de dones i homes vinguts d’arreu del món, amb llengües i cultures diverses. Sabadell és la lluita veïnal i les associacions de tota mena. I Sabadell és la gent. La gent al carrer. Perquè Sabadell, tot i que ens l’han volguda submisa i grisa, és rebel i de tots colors.

Sabadell és també la ciutat de les cases angleses, dels amanidors, de les eixides, dels pispets i del tortorà. Sabadell és el rodal ple de papa-sastres, de camps xenats i de badabadocs, aquelles flors que els tallarets (o són tallerets?) anomenen pipiripips. Sabadell és la ciutat on mengem petador i xurruques i xips i estrep i belgues mentre juguem al quinto. Sabadell és la ciutat dels que van topers i dels que estan xerets, dels que semblen de cal Turull i dels que van mal fardats, dels xaixos i xonos i dels que –ai, uix!– fan píndoles. Sabadell és la ciutat on no anem amb els ferrocarrils sinó amb els  catalans. Sabadell és la ciutat on posàvem sota l’escala els que n’havien fet alguna, la ciutat on esblanem les sabates, on donem pel seguit als canteules i on, després d’un dia intens, ens quedem amplismè.

Sabadell és tot això i més. I Sabadell serà, sobretot, allò que els sabadellencs i sabadellenques vulguin que sigui. Perquè la nostra ciutat necessita tenir sempre presents les arrels, però no pas per estar ancorada al passat, sinó per projectar-se cap endavant. Sempre endavant. Perquè l’arbre que té les arrels més fondes és, també, el que s’alça més amunt i, per tant, el que té una perspectiva més àmplia de l’entorn. Aquesta és la perspectiva que hem de buscar. Posem fil a l’agulla i ens sabadellenquegem?

Publicat al Diari de Sabadell el 18 d’agost de 2018