Català a la carta

Quan l’Anna Muro va parlar-me del seu projecte Vents del canvi, una col·lecció de l’editorial Setzevents amb vocació didàctica que tenia com a objectiu ajudar a bastir, mitjançant un llenguatge planer, un nou pensament català des de disciplines diverses, de seguida em va bullir l’olla i vaig posar-me a treballar en uns textos que han acabat prenent la forma de Català a la carta, el llibre que tot just acabo de publicar. Català a la carta no vol ser un llibre de llengua per a lectors habituals d’aquesta temàtica, sinó un llibre que pugui llegir qualsevol català, estigui interessat en les qüestions sociolingüístiques o no, i en el qual trobi arguments que l’esperonin a fer servir la llengua amb normalitat. D’aquí ve el subtítol de l’obra, Tria la teva aventura lingüística: si hi ha molts perfils de catalanoparlant, cal oferir arguments a mida. Català a la carta, que s’obre amb un interessantíssim pròleg de Ferran Suay, està estructurat, doncs, en blocs: Un tastet de diversitat presenta curiositats que ens regala la diversitat lingüística global i vol ser un ham per aquells catalans que no tenen una consciència lingüística específica; Els hàbits lingüístics o com ajudar el català sense haver-nos de trencar les banyes va adreçat a persones conscienciades que volen usar més el català i fer-ho amb tota comoditat, i Sense estat no hi ha llengua té com a objectiu fer palès que, sense un escenari de llibertat política, és a dir, si no esdevenim un estat independent, difícilment podrem normalitzar el català. Per tant, Català a la carta és un llibre que podeu comprar i llegir els que tingueu interès pel tema, però també un llibre que podeu regalar a aquelles persones que no tenen aquest interès. L’objectiu és, precisament, arribar a tot tipus de catalanoparlant i animar-lo a usar una mica més la llengua.

Tot seguit teniu la presentació que vaig escriure per al llibre. Espero que us sembli interessant i que us animeu a llegir-lo. De cara als propers dies ja hauria d’estar disponible a les llibreries d’arreu del país!

Català a la carta. Tria la teva aventura lingüística. Presentació.

Pere Calders, en el conte Explorador celeste a la deriva, parla d’un cosmonauta procedent d’una galàxia propera que, per fer-se entendre, té un ventall de píndoles que li permeten expressar-se en qualssevol llengües. Les del català són rosades. Us ho imagineu? Quants conflictes i quants malabarismes lingüístics ens estalviaríem, els catalanoparlants! Una pastilla i llestos: tota persona que vingués als Països Catalans entendria el català i sabria expressar-s’hi. Ara, en canvi, no només hem d’oferir cursos de català, sinó que, a més a més, hem de fer front a una sèrie d’obstacles propis de les llengües minorades, com la supeditació legal a unes altres llengües –l’espanyol o el francès–, un fet que les converteix en llengües molt més necessàries que no pas el català; el desconeixement a priori que en tenen moltes de les persones que vénen de fora; o la invisibilitat social, és a dir, el fet que el català passa desapercebut als nouvinguts perquè els catalans, per norma general, ens hi adrecem sempre en espanyol.

Tanmateix, estem segurs que no tenim res de similar a aquestes pastilles rosades? Si els catalanoparlants, tant els que ho som des de sempre com els que hem après la llengua més tard, ens deixéssim estar de prejudicis i d’hàbits adquirits i comencéssim a fer servir el català amb molta més naturalitat, l’ús social se’n veuria beneficiat. Per què canviem de llengua quan el nostre interlocutor no ens parla d’entrada en català? Per què ens deixem influir pel color de la pell o per un accent diferent? Aquest fet de canviar de llengua, de passar-nos a l’espanyol sense ni tan sols saber si l’altre ens entén, és una de les raons que fan que el català estigui lluny de ser una llengua plenament normalitzada. És evident que el fet que els Països Catalans no siguin un estat independent, amb el seu marc legislatiu propi, és un factor decisiu, però els hàbits lingüístics dels catalanoparlants també són extremadament importants. Com més aprenguem a usar el català en qualsevol situació i sense prejutjar el grau de comprensió oral que en pugui tenir el nostre interlocutor, més presència social anirà assolint la llengua i, per tant, més a prop serà d’esdevenir una llengua normalitzada.

Aquest és, modestament, l’objectiu del llibre. De perfils sociolingüístics n’hi ha tants com catalanoparlants. Potser sou catalanoparlants en potència, que encara no heu fet el pas de parlar-lo; potser en sou parlants tímids, i només l’utilitzeu en entorns molt concrets; potser ja en sou parlants habituals, però canvieu de llengua sense adonar-vos-en; o bé potser en sou parlants fidels, d’aquells que us manteniu conscientment en català, tot i que de vegades sueu la cansalada per fer-ho i acabeu enrabiant-vos de valent. Sigueu com sigueu, aquest llibre és per a vosaltres. És un llibre de català per a tots els gustos, pensat perquè qualsevol català, nouvingut o de soca-rel, hi pugui trobar arguments que l’esperonin a emprar la llengua i a fer-ho amb tota comoditat.

Les pastilles rosades ens anirien molt bé, no us ho nego pas. De tota manera, tinguem present que nosaltres, els catalans, també podem fer que el català esdevingui una llengua útil i necessària als Països Catalans. Cadascú a la nostra manera. Parlant-lo més o bé participant en la construcció d’un país lliure. O tot plegat. I, sobretot, aprenent a gaudir-ne.

David Vila i Ros

"Una mirada nova i productiva a un tema de sempre." (Ferran Suay)

"Aporta receptes per a la normalització." (Àlex Romaguera a El Triangle)

"Presenta raonaments intel·ligents i avantguardistes en petites píndoles lleugeres i plaents." (Marina Sagarra al Diari Gran del Sobiranisme) 

"Una eina utilíssima per a reflexionar sobre el nostre grau d'implicació en la defensa de la llengua." (Víctor Alexandre a Lletres)

"Un llibre deliciós per tastar l'aventura lingüística que més s'adapti a cada lector." (Neus Arnan a El Singular Digital)

"Repta el lector a deixar enrere la teòrica inferioritat del nostre idioma." (Xavier Tedó a L'Escletxa) 

"Explica d'una manera entenedora les raons de la consciència i la lleialtat lingüística." (Jordi Solé i Camardons a Llengua Nacional) 

"El repte sens dubte és aconseguir parlar còmodament la llengua en tots aquells contextos en què vulguis fer-ho." (Quim Gibert a La Mañana)

"Ens fa prendre consciència (...) i ens fa recomanacions i propostes per fer-ne una gestió lingüística conscient, coherent i responsable." (La Corbella) 

"Articles breus, fàcils de llegir, que ens donen idees a tort i a dret." (Pere Mayans al blog El pols de la llengua als Països Catalans)

Ressenya a El Triangle (27/7/12):

Comentari al blog Sociolingüística i Vida plena (29/7/12)

Ressenya al blog Sociolingüística i Vida plena (13/8/12)

Entrevista a la Directa (5/9/12)

Entrevista a Ràdio Sabadell (5/9/12)

Ressenya al Diari Gran del Sobiranisme (21/9/12)

Ressenya a El Singular Digital (22/10/12)

Ressenya a Lletres (Tardor 12) i ressenya al web de Víctor Alexandre (3/11/12)

Ressenya a L'Escletxa (Tardor 12):

 
































Entrevista a Ràdio Sabadell (27/11/12)

Notícia a Vilaweb Sabadell (30/11/12)


Ressenya a Llengua Nacional (4t. trimestre 12):




Ressenya a La Mañana (11/12/12):

Entrevista a ETV Llobregat (12/12/12)

Ressenya a La Corbella (Febrer 13):

Ressenya a El pols de la llengua als Països Catalans (1/05/13)

Aturem Eurovegas

L’oferta de construir el complex Eurovegas a Catalunya és un d’aquells casos que palesen la importància de disposar de mitjans de comunicació plurals i crítics. Si bé és cert que els mitjans generalistes han parlat d’alguns punts foscos del projecte, el titular sempre ha estat el nombre de llocs de treball que suposadament es crearien, un tema que, en plena crisi econòmica, pot esdevenir decisiu a l’hora de posicionar-s’hi a favor. Qui pot voler barrar les portes a una oferta de creació massiva d’ocupació com aquesta?

El tema, però, és més complex, i per aquest motiu es fa del tot necessari conèixer a fons les implicacions que tindria. En aquest sentit, us recomano que llegiu l’especial sobre Eurovegas que va publicar el setmanari Directa. A mode de resum, tingueu en compte que el nombre de llocs de treball promesos s’ha anat reduint dràsticament; la inversió també, la major part de la qual, d’altra banda, hauria de ser assumida per l’administració en forma d’obres públiques; el consum diari d’aigua equivaldria a més de nou vegades el que té la ciutat de Barcelona i posaria en perill els aqüífers del Delta del Llobregat; la demanda energètica seria equivalent a la de Badalona, Sabadell i Terrassa juntes; el residus serien prop d’un 20% dels que genera la capital; el sector agrícola del Baix Llobregat, estratègic per a la ciutat de Barcelona i rodalies, estaria en risc de desaparèixer degut a les expropiacions de terrenys; les condicions que vol imposar Adelson, propietari de l’empresa promotora Las Vegas Sands, implicarien crear un marc d’excepció legal a la zona, i els drets laborals dels treballadors serien retallats severament, com ja passa en els casinos que gestiona la companyia als Estats Units. Tot plegat sense tenir en compte els antecedents de corrupció del promotor, que està pendent de ser jutjat al seu país, o la possibilitat que el projecte esdevingui un nou Terra Mítica, que sols ha generat deutes que han hagut de ser assumits pel Govern valencià. De debò aquest és el model productiu que volem per al nostre país? Em sembla que no, i així ho demostra la força que està prenent la campanya Aturem Eurovegas. En aquest enllaç podeu saber-ne més.

Retallem Espanya

En contextos de crisi econòmica, una de les prioritats de l’Estat ha de ser cobrir les necessitats bàsiques dels ciutadans amb menys recursos mitjançant l’aplicació de programes socials. L’estat espanyol, però, prefereix optar per les retallades en aquest camp en lloc de suprimir despeses prescindibles com ara la monarquia, l’exèrcit, els ministeris sense competències o les sumes desorbitades destinades a satisfer el deliris del nacionalisme espanyolista o a promocionar la llengua espanyola. Tot plegat, a costa dels impostos dels ciutadans i, en particular, dels ciutadans dels Països Catalans. I és que Catalunya, el País Valencià i les Illes aporten a l’estat molt més del que n’acaben rebent. Perquè ens en puguem fer una idea, el dèficit fiscal dels territoris més rics d’Alemanya envers l’estat federal no supera en cap cas el 4% del seu PIB, un percentatge que ja és considerat abusiu; en el nostre cas, el dèficit fiscal representa prop d’un 9% a Catalunya, més d’un 6% al País Valencià i a l’entorn d’un 14% a les Illes, tot un espoli. De quin import estem parlant? Per saber quant costa a cada català del Principat el fet de pertànyer a l’estat espanyol, consulteu l’espolímetre.

Si, en canvi, fóssim un estat independent, tots aquests recursos, en lloc de marxar cap a Espanya en forma d’impostos i no tornar, es quedarien aquí, de manera que no caldria fer cap mena de retallada, ja que el pressupost del Govern català s’incrementaria en més d’un 40%. Seria una manca de solidaritat? Ni de bon tros. La solidaritat interterritorial ha de complir uns requisits: ser voluntària, per un període de temps limitat fins que els territoris que la rebin s’activin econòmicament, i que no condicioni el creixement del propi territori. En el cas català, per contra, ens ve imposada per part de l’estat espanyol, l’arrosseguem des de fa dècades sense que els territoris receptors hagin canviat les seves dinàmiques productives i, a més a més, està frenant el nostre creixement. No és que estiguem sent solidaris; és que ens estan espoliant. En resum, doncs, Catalunya i els Països Catalans generem prou recursos econòmics com per poder disposar d’un estat propi fort que garanteixi les polítiques socials necessàries sense haver de fer cap retallada. L’únic obstacle és la pertinença a l’estat espanyol. Dit d’una altra manera, si volem començar a sortir de la crisi, primer hem de sortir d’Espanya.

Cap a l'esquerra

Els diversos Governs dels Països Catalans estan en mans de partits de dreta o centre-dreta; l’estat espanyol, el que ens ocupa i espolia, és un clar exemple d’allò que podem anomenar la dreta dura; la Unió Europea, amb Alemanya al capdavant, està regida per posicionaments conservadors; el Fons Monetari Internacional, amb els seus plantejaments neoliberals, es permet el luxe de donar lliçons de política econòmica talment com si tinguessin la veritat absoluta... Tot sembla indicar que girem cap a la dreta. La dreta es veu afavorida, ja no només per aquells que se’n declaren obertament partidaris, sinó també per aquells altres que, bo i fent bandera d’un centrisme liberal i no intervencionista o, fins i tot, d’un apoliticisme total, fan que amb la seva inacció sociopolítica les coses es quedin com estan. Si no prenc partit per ningú, guanyaran els més forts. I els més forts són les grans corporacions i els grans patrimonis. En poques paraules, la dreta. La dreta té, doncs, totes les de guanyar.

Emperò, si adoptem una perspectiva històrica ens adonem que la societat s’ha anat desplaçant ideològicament cap a l’esquerra: molts dels postulats que inicialment eren patrimoni exclusiu de l’esquerra –sufragi universal, llibertat d’expressió, reunió i manifestació, dret de vaga– ja no són qüestionats per ningú amb dos dits de front, ans al contrari, són la base de les anomenades democràcies occidentals; d’altres –redistribució de la riquesa mitjançant polítiques fiscals, serveis públics, cobertura social– han estat tolerats pels governs de dretes durant una pila d’anys, si bé ara, aprofitant el col·lapse del pilar central del seu propi sistema econòmic, el mercat, pretenen suprimir-los descaradament. No s’hi val a badar. Les fites socials assolides com a treballadors han estat fruit de lluites intenses, de passos lents però ferms, i no hi podem renunciar de cap de les maneres. Com poden treure’ns de la crisi aquells que ens hi han portat? Que no aprofitin la crisi per retallar els nostres drets i construir una societat a mida per als seus interessos. I, sobretot, que no ens intentin fer creure que la culpa de tot plegat la tenen les despeses socials. Hem de continuar construint alternatives des de l’esquerra. Sapiguem fer-nos continuadors d’allò que d’altres van aconseguir per a nosaltres. Continuem movent-nos cap a una societat més justa i equitativa.

Els Balcons per la Independència

No fa gaire, veure estelades penjades als balcons era quelcom poc habitual, fins i tot en diades assenyalades. Ara, però, el fet s’ha normalitzat i moltes finestres i balcons del país llueixen cada dia la bandera. Si fins i tot en venen a les merceries! Hi ha hagut, doncs, un canvi de mentalitat envers la independència, que ha passat de ser una opció política minoritària percebuda com a radical a esdevenir l’alternativa preferida al marc legal vigent. L’Assemblea Nacional Catalana, els Municipis per la Independència o la Marxa per la Independència són mostres d’aquesta normalització de l’independentisme. I és que de raons no ens en falten. L’objectiu no és fàcil, certament, però qualssevol esforços que es facin orientats a aconseguir un país lliure són del tot imprescindibles.

És en aquesta línia que vull proposar un petit gest que està a l’abast de qui ho vulgui. La idea no és gaire original ja que, de fet, és precisament el que estava explicant. Ho podem anomenar Balcons per la Independència i consisteix, simplement, en deixar l’estelada penjada sempre al balcó o a la finestra, com una mostra de reivindicació nacional: mentre el poder ens intenta fer espanyols –o francesos– a la força, nosaltres ens reafirmem en la nostra decisió de ser qui som i de voler esdevenir un estat independent. Com més estelades onegin als balcons, més gent s’animarà a fer-ho, i més s’evidenciarà públicament aquesta voluntat de llibertat col·lectiva. Ho podem definir com una forma de reivindicació independentista de baix cost.

L'independentisme no identitari

Les darreres dades del Centre d’Estudis d’Opinió indiquen que, per primer vegada, els catalans que consideren que la independència és la millor opció són majoria, seguits de ben a prop pels que optarien perquè Catalunya esdevingués un estat federat dins de l’estat espanyol. A molta més distància queden els que prefereixen ser una comunitat autònoma i, sobretot, els que voldrien que Catalunya fos simplement una regió espanyola. Alhora, l’estudi també indica que, en cas de referèndum, més de la meitat dels catalans declaren que es decantarien pel sí, mentre que els partidaris del no són una quarta part, conformant la resta els indecisos. En resum, doncs, el suport a la independència augmenta i sembla que, fins i tot, pot arribar a ser majoritari.

Significa, doncs, que ja tenim la feina feta? Ni de bon tros. La fatxenderia espanyolista, la recentralització administrativa, les retallades socials de bracet d’ajuts milionaris a determinades entitats, el ridícul del cap d’estat espanyol i companyia o els insults i atacs a la diversitat cultural i lingüística hi ajuden, sense cap mena de dubte. Però hem de tenir en compte que el nacionalisme espanyol està atent i farà servir totes les armes de què disposa per desacreditar l’independentisme. Sense anar gaire lluny, la senyora Sánchez-Camacho declarava, referint-se a aquest estudi del CEO, que no és creïble que els partidaris de la independència siguin majoria perquè, a l’ensems, s’hi indica que la majoria de catalans se senten també, en cert grau, espanyols. I? Pel que sembla, des del PP són incapaços d’entendre que la voluntat d’independència ja no és patrimoni exclusiu d’aquells que ens sentim només catalans, ans és quelcom que també volen catalans que, alhora, se senten en part espanyols. Aquest és el gran èxit de la proposta política d’independència i la gran amenaça per als sectors espanyolistes: la independència ja no és un tema identitari, sinó social i econòmic. La independència beneficiaria a tots els catalans, se’n sentin molt o poc, se sentin també espanyols o no. Intentar canviar els sentiments i la identificació cultural de les persones és pràcticament impossible; fer que prenguin consciència dels avantatges objectius d’un nou marc polític és molt més fàcil. Aquests avantatges són els que hem d’explicar a totes aquelles persones que encara no veuen clar que la independència és la millor solució per al país.