El pla V

El país no té pla B. El país només té pla V. V de Via catalana. V de Volem Votar. V de Vinga, Va, apunteu-Vos-hi que hem d’omplir a Vessar Barcelona! I, sobretot, V de Victòria. El nostre objectiu. El pla V és a les Vostres mans.

Reptes independentistes

Per a molts sobiranistes, la independència és un objectiu en si. Ep, i em sembla completament respectable! Però per a mi no ho és. A parer meu, la independència ha de ser el mitjà a través del qual hem d’assolir un objectiu més ambiciós, el de fer un país realment nou. No n’hi ha prou amb canviar de bandera. Si volem independitzar-nos de l’Estat espanyol no ha de ser per repetir els seus vicis, la seva burocràcia, la seva incompetència i la seva nul·la qualitat democràtica. La independència és l’oportunitat de començar de zero en molts aspectes. Triar el model d’estat, decidir si volem formar part de la Unió Europea o no, aprofundir en la democràcia participativa, gestionar els nostres recursos econòmics, ser estrictes en garantir la transparència pressupostària del Govern, exigir la priorització de polítiques socials, garantir l’equilibri mediambiental, limitar els poders financers, plantejar-nos si realment ens cal un exèrcit, normalitzar la llengua i la cultura sense interferències alienes, apostar per la diversitat. Segurament ens equivocarem en moltes coses, però almenys serem nosaltres els que ho estarem fent. Aquest és el gran repte que ens plantegem. Potser a algú li sona a utòpic, i ho entenc. La independència equival a incertesa, sí, però qui prefereix la certesa de formar part d’un Estat espanyol fallit?

Ah, i pel que fa a la consulta, voler organitzar-la sense trencar la legalitat espanyola és com voler fer una truita sense trencar cap ou. I nosaltres volem una truita catalana!

Identitaris

Quan els membres de Societat Civil Catalana van reunir-se amb el president, li van comentar que la majoria de catalans (un 70% segons els estudis publicats) també se senten espanyols i que, per tant, no volen la independència. Interessant reflexió, sobretot tenint en compte que prové d’una entitat que es declara no nacionalista i no identitària. Hi pot haver un argument més identitari que el que proclama que el teu posicionament davant la independència està completament condicionat pels teus orígens? Segons ells, si també et sents espanyol, per força has de voler que Catalunya continuï formant part de l’Estat espanyol. Però no. Els mateixos estudis indiquen que hi ha molts catalans que, tot i que continuen sentint-se també espanyols, no dubten a posicionar-se a favor de la independència. Voler mantenir les arrels personals i anhelar un país nou, obert, divers i respectuós és perfectament compatible. Perquè el que compta no és d’on venim, sinó cap a on volem anar. L’independentisme no és excloent. Els excloents són ells.

Enraonar

Fa un parell de setmanes el diari espanyol El País va publicar un article que començava amb una referència al meu llibre I si parlem amb el veí del segon?, un exemple, segons l’autora, de la pressió a què estan sotmesos els unionistes a Catalunya. I és que es veu que voler parlar –repeteixo, parlar– amb algú que no veu clar això de la independència ja és una manera de pressionar-lo. Sincerament, no sé què es pensen que vol dir parlar, però per a mi no és res més que un intercanvi d’idees, amb normalitat, educació i respecte. Potser per a ells, per als espanyolistes, tan avesats a imposar el seu criteri, parlar equival a amenaçar. A parer meu, però, el diàleg és el fonament de la democràcia, allò que ens fa ser una societat plena.

I la setmana passada, Arcadi Espada, en el seu blog en un altre diari espanyol, El Mundo, utilitzava la portada del llibre per vincular l’independentisme amb el cas de corrupció de Jordi Pujol i per remarcar, en un gest clàssic del totalitarisme ideològic, que els unionistes són els que tenen la raó. Una bona actualització de les veritats absolutes del franquisme.

Article d'El País.

Apunt del blog d'El Mundo.

Eficàcia per la llengua

Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català

Francesc Marco Palau

Editorial Base, 2014

Estudiar àmbits concrets, identificar els agents que hi poden incidir, fixar-se objectius realistes i treballar amb constància i rigorositat per tal d’assolir-los. Aquest va ser, de manera esquemàtica, el plantejament que va dur a una colla de graciencs a constituir la Plataforma per la Llengua. Vint anys després, l’entitat s’ha consolidat com un referent indiscutible en el camp del foment del català. L’etiquetatge, la retolació comercial, la universitat, el cinema, el lleure, l’empresa, l’ensenyament o l’acollida de persones nouvingudes són algunes de les àrees en les quals s’ha especialitzat i on ha aconseguit èxits destacats. Si haguéssim de resumir la manera de treballar de la Plataforma per la Llengua en una sola paraula, aquesta seria, sens dubte, eficàcia.

Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català és el títol del llibre que acaba de publicar Editorial Base i que repassa la història de l’entitat des dels inicis, des de la formació, a començaments dels noranta, de l’Esbarzer, el col·lectiu d’on sorgiria l’embrió de la Plataforma per la Llengua. Escrit per Francesc Marco Palau, historiador, col·laborador de diversos mitjans de comunicació i membre de l’Executiva de l’entitat, el llibre fa palès, ja d’entrada, la voluntat dels fundadors de l’organització de donar continuïtat a la tasca desenvolupada anteriorment per la Crida. Calia una entitat que treballés pel català i que combinés l’acció de carrer amb la recerca de resultats concrets. I això és el que van fer. L’autor ens parla de les primeres campanyes, del pas a la professionalització de l’estructura organitzativa, de les relacions amb el conjunt de l’associacionisme i amb les institucions i, lògicament, del paper que té en l’actual procés sobiranista. El llibre, extremadament ben documentat, curull de referències i, tanmateix, de lectura fàcil, ens endinsa en la manera de treballar de la Plataforma per la Llengua i ens permet entendre per què ha esdevingut un actor essencial en la defensa del català. Així ho avalen els nombrosos guardons que ha rebut, com el Premi Nacional de Cultura, el Premi Voluntariat o el Premi del Consell Nacional de la Joventut, entre d’altres.

El llibre també fa un reconeixement merescudíssim a Martí Gasull, fundador i principal ideòleg de l’entitat, que va perdre la vida al Nepal. Prenent les paraules de Francesc Marco, “Martí Gasull, al capdavant de l’ONG del català, havia actualitzat el discurs de resistència lingüística pel de modernitat i valor. (...) Gasull sabia que calia sumar: sumar actituds, punts de vista, parlants, voluntaris i sinergies. Per ell, calia fer de la llengua un element que assegurés la igualtat d’oportunitats i que acollís els nouvinguts.” Seria difícil trobar una manera millor de descriure el seu pensament i el de la Plataforma per la Llengua.

Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català no és només un llibre imprescindible per conèixer l’entitat, sinó també una eina ben útil per acostar-nos a un model organitzatiu d’èxit, que pot servir de referent per a entitats socials de molts altres àmbits. Amb uns 7.500 socis i diverses delegacions arreu dels Països Catalans, la Plataforma per la Llengua és un exemple per a totes aquelles persones que volem que el català esdevingui una llengua plenament normal. La constatació que els somnis i la feina ben feta poden anar de bracet.

El Singular, 21-7-14

També podeu llegir-lo al web d'El Singular. 

I si encara parlem un cop més amb el veí de Sabadell?

Ahir vam tornar a presentar I si parlem amb el veí del segon? a Sabadell. Va ser en el sopar d'estiu d'ERC al pati de l'Aliança Francesa. L'acte el va presentar l'amic Juli Fernàndez, i el diputat Pere Aragonès també va presentar el seu llibre, Les coses del BOE, un llibre per descobrir de quina manera l'Estat espanyol llença els diners públics. Un exemple? L'exèrcit espanyol es va gastar 145.877,60€ en els jardins de la seu del Centro Nacional de Inteligencia. Francament, vist això, potser no en són pas tant, d'intel·ligents.

Notícia al web d'ERC Sabadell.

I si parlem amb el veí de La Prua de Can Benet?

Anar a presentar I si parlem amb el veí del segon? a una població de 70 habitants i que mig poble hi assisteixi. Això és el que ens va passar ahir a La Prua de Can Benet, al Penedès, on vam presentar-lo amb la bona amiga Neus Arnan conjuntament amb el recull 22 contes a la vora de la independència. En el pot petit hi ha la bona confitura. Des de les grans ciutats fins als pobles més petits amb l'objectiu d'anar creant un país de bell nou.