Comunicacions reeixides

En tota interacció comunicativa, l’emissor emet un missatge que el receptor capta i que interpreta a la seva manera. A voltes, aquesta interpretació és diametralment oposada a la intenció original de l’emissor. És el que passa, per exemple, en les converses entre una persona catalanoparlant i una de nouvinguda. Segons les enquestes lingüístiques, una àmplia majoria de catalanoparlants es passen a l’espanyol per adreçar-se als nouvinguts. “Pobrets, acaben d’arribar, i només faltaria que els compliquéssim les coses parlant-los en català”, es justifiquen. Curiosament, però, la interpretació que en fan sovint els nouvinguts –i així ho expressen en els tallers que impartim– és una altra. “No volen que siguem catalans”, ens diuen. És a dir, allò que hom fa com a gest de teòrica deferència acaba sent percebut com un acte de discriminació o, fins i tot, de xenofòbia. Pensem-hi. Si el nostre objectiu és ser educats amb els nouvinguts, fem palesa la nostra predisposició a integrar-los a la societat d’acollida bo i parlant-los en català. Us sorprendreu del coneixement que en tenen i de passada no hi haurà malentesos.

Kangaroo, Espanya

Quan van arribar a Austràlia els primers anglesos, van quedar fascinats amb els marsupials autòctons del continent. Aleshores, van demanar a uns aborígens –en anglès, lògicament– com es deia aquell animal i ells els contestaren quelcom similar a “kangaroo”. I els anglesos, cofois, se’n van anar havent descobert els “kangaroos”, mot del qual deriva el nostre cangur. Llàstima, però, que el que volien dir els aborígens amb la paraula “kangaroo” era “no us entenem”. I és que els anglesos, com la majoria de pobles que han tingut un imperi, es pensen que qualsevol persona els entén quan parlen el seu idioma. Per això, quan veiem el president monolingüe de cert país monolític dient bestieses pseudodemocràtiques, els catalans només podem dir “kangaroo, Espanya”.

Una aventura lingüística a Sant Cugat

A les presentacions de Català a la carta sempre intento que els assistents hi prenguin part, ja no només en el torn obert de preguntes, sinó també durant la meva intervenció. Per fer-ho, els faig preguntes sobre curiositats lingüístiques les respostes de les quals són al llibre. Doncs bé, dijous passat, a Sant Cugat, en l’acte organitzat per les delegacions locals de la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural, se les sabien totes! Totes? No, n’hi va haver una que no: quina és la paraula catalana més curta que conté les cinc vocals. Sí, ja sé que us la puc dir, però em sembla que prefereixo que us llegiu el llibre...

Nota: en aquest enllaç podeu sentir l'entrevista que van fer-me al Cugat.cat.

La convergència lingüística

Uns dels principals obstacles en el procés de normalització del català són els estats espanyol i francès. És evident. El que no és tan evident, tanmateix, és que l’altre gran obstacle són els catalanoparlants. I ho són perquè, en lloc d’utilitzar la llengua amb tota normalitat en qualsevol situació –com fan els parlants de les altres llengües–, una àmplia majoria canvien a l’espanyol si pensen que l’interlocutor potser no entén el català. És allò que tècnicament s’anomena norma de convergència a l’espanyol i que, a la pràctica, és la responsable del baix ús social de la llengua. Fa cinquanta anys, en plena persecució política del català i amb un percentatge notable de ciutadans que no l’entenien, aquesta norma podia ser més o menys lògica. Ara, però, el nivell de comprensió oral del català ha pujat moltíssim, i en algunes parts del país, com el Principat de Catalunya, gairebé la totalitat de la població declara que l’entén. Canviar de llengua és, doncs, un gest innecessari que, a més, en dificulta la normalització.

La norma de convergència a l’espanyol, entesa per una majoria de catalanoparlants com un gest de cortesia envers l’altre, és també a voltes interpretada per l’interlocutor com una actitud classista o xenòfoba. És classista quan ens passem a l’espanyol per parlar amb personal de neteja, taxistes o mecànics, com si les persones que realitzen aquestes feines no poguessin ser catalanes i saber parlar català. I és xenòfoba quan ens adrecem en espanyol als nouvinguts, privant-los del dret a la plena integració a la societat d’acollida; “no volen que siguem catalans”, els he sentit dir sovint. Classisme i xenofòbia inconscients, possiblement, però formes de discriminació, al capdavall.

Per contra, emprar sempre el català és una manera de donar a entendre que, independentment de la llengua de cadascú, som un sol poble i compartim una llengua comuna, la pròpia del país, que actua com a element de cohesió social. No hem de demanar a l’altre que canviï de llengua, sinó aprendre a mantenir-nos en català i, sobretot, aprendre a fer-ho amb comoditat i naturalitat. I com que el bilingüisme passiu –aquella pràctica en què cadascú parla una llengua diferent– és percebut com a poc natural, en molts casos l’altre acabarà passant-se al català, aplicant el que podem anomenar la norma de convergència al català. Aquesta és una de les grans diferències amb èpoques passades: al Principat, la majoria de les persones que, per defecte, enceten les converses en espanyol, afirmen que es passen al català quan veuen que aquesta és la llengua de l’interlocutor. Girar la truita és, doncs, a les nostres mans. Deixem de canviar de llengua i iniciem totes les converses en català i l’ús social de la nostra llengua en sortirà beneficiat. I el personal de neteja, els taxistes, els mecànics i les persones nouvingudes també.

Directa, 6-3-13

Una aventura lingüística a Canet

Una cosa que m’agrada especialment d’anar a presentar un llibre a Canet de Mar, convidat per la Plataforma per la Llengua del Maresme, és que l’organització dels actes és impecable. Només arribar-hi, divendres passat, ja em vaig trobar els principals carrers encartellats! La presentació va tenir lloc a la biblioteca P. Gual i Pujadas i va servir, també, com a acte de cloenda del curs del voluntariat lingüístic, una oportunitat magnífica per acostar Català a la carta a perfils tan diversos com són els voluntaris i els aprenents. Aventures lingüístiques per a tots els gustos.

Nota: podeu ampliar-ne la informació amb l'entrevista que van emetre al noticiari de Ràdio Canet i amb la notícia que va sortir-ne a l'apartat de la Plataforma per la Llengua del web de Canet de Mar.

A Òmnium Sabadell

Incorporar-me a la junta d’Òmnium Cultural de Sabadell en aquests moments és un honor i, alhora, un repte. És un honor perquè Òmnium és el màxim representant d’una societat civil que, des dels foscos anys del franquisme, ha treballat perquè tinguem una llengua i una cultura normals en un país normal; ni més ni menys. I és un repte perquè, juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana, amb l’Associació de Municipis per la Independència, amb els casals populars i també, finalment, amb la majoria de la classe política, Òmnium és al capdavant d’un procés que ha dur el Principat a esdevenir un estat independent, un procés ple dels entrebancs que l’Espanya de baix to democràtic ens anirà posant. Tenim molta feina, doncs, però moltes ganes de fer-la bé.

Redescobrir la història

Plans de futur

Màrius Serra

Proa, 2013

El fet que la llengua i la cultura catalanes no disposin d’un estat que les recolzi, ans al contrari, hagin de resistir els embats d’uns estats –espanyol i francès– que frisen per arraconar-les, duu implícit que no puguin gaudir de la normalitat i el reconeixement de què disposen altres llengües i cultures. Aquesta manca total de normalitat, que sovint ens porta als límits de la invisibilitat com a poble, té una incidència clara en la nostra autoestima: ens han dit tantes vegades que no som ningú que, malgrat respondre-hi una vegada i una altra amb fermesa, en el fons del nostre subconscient ha arrelat la creença que un català, exercint de català, rarament pot destacar notablement fora del nostre territori. I això ens ha dut, durant molt de temps, a infravalorar o fins i tot a desconèixer figures tan cabdals com, per exemple, la del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer.

 Màrius Serra, un geni de les paraules, narra a Plans de futur la vida de Ferran Sunyer, un geni dels números, un matemàtic autodidacte que, tot i patir una discapacitat física, va fer-se un lloc important en la comunitat matemàtica internacional del segle passat. En la novel·la, que ha estat guardonada amb el premi Sant Jordi, Sunyer comparteix protagonisme amb les seves cosines, Maria i Àngels Carbona, les persones que van dedicar la vida a cuidar-lo. De fet, aquestes dues germanes, junt amb el seu pare desaparegut per uns motius que es van descobrint al llarg del llibre, en són les narradores i, en certa manera, les personatges principals. Les vivències de les famílies Sunyer i Carbona i la seva relació amb els Dalí –Maria va ser pintada per Salvador en el quadre Retrat de Maria Carbona, i Àngels va il·lustrar el llibre Des de Cadaqués, d’Anna Maria, germana del pintor–, s’emmarquen en el context gris de la postguerra, un context en què es fan palesos l’exili i la repressió cultural. La novel·la, emperò, no es deixa arrossegar per aquesta grisor, sinó que remarca la capacitat dels protagonistes per fer front a les dificultats. Sunyer, a qui els doctors havien dit que ni tan sols arribaria a parlar, esdevé un matemàtic de vàlua internacional gràcies als llibres que li porta el seu cosí, estudiant d’enginyeria, gràcies a la seva gran capacitat analítica i gràcies a la feina de transcripció dels seus teoremes que fan la seva mare i les seves cosines.

 Plans de futur no és, ni de bon tros, una simple biografia de Sunyer i les germanes Carbona, sinó una novel·la que aprofundeix en la ficció a través de les relacions humanes entre els protagonistes, unes relacions que també ens permeten entendre la manera de fer de certa classe alta del país en un moment crucial de la història. Tot plegat, i tal com va remarcar Màrius Serra en el moment de rebre el guardó, emmarcat en un missatge d’esperança, l’esperança de voler arribar a ser allò que els altres ens neguen, tant en el terreny personal com, també, col·lectiu. Precisament, en un article publicat en una de les primeres edicions del diari Avui, l’obra de Sunyer va servir per demostrar, contràriament al que ens intentaven fer creure, que el català també era una llengua apta per a les pràctiques científiques. Tota una dosi d’autoestima col·lectiva.

Lletres, febrer-març 13