Les llengües, els dialectes i l'imperialisme lingüístic

L’altre dia un bon amic em va demanar quina diferència hi ha entre llengua i dialecte i, com que la pregunta també sol sortir en els tallers que imparteixo, m’ha semblat adient explicar-ho aquí. Sense afany d’exhausitivitat, sinó esbossant simplement els conceptes bàsics!

Gràcies a l’imperialisme lingüístic, predomina la falsa creença que un dialecte és una forma de comunicació que no arriba a la categoria de llengua. Parlen un dialecte, pobrets! Amb aquest discurs, l’imperialisme ha pretès que els pobles conquerits abandonessin, avergonyits, la seva llengua –quelcom inferior, com s’han encarregat d’inculcar-los titllant-la de dialecte o patuès– i adoptessin la llengua de l’imperi, una llengua de debò. Per què? Doncs perquè les llengües ens mantenen arrelats, ens identifiquen com a membres d’una comunitat, de manera que si renunciem a la pròpia, deixem de ser qui som i obrim la via a ser assimilats.

Però no, els dialectes no són llengües a mig fer. Tot allò que hom parla és sempre una llengua, s’escrigui o no s’escrigui, la parlin mil persones o mil milions. I què és un dialecte? Doncs no és res més que cadascuna de les variants d’una llengua. Posem-ne exemples? Jo parlo una llengua, el català, en el dialecte o variant central; algú de Maó també parla català, però ho fa en el dialecte o variant menorquina. Un londinenc parla anglès, en el dialecte de la capital anglesa; un novaiorquès també parla anglès, però en el dialecte de Nova York. Així doncs, tots parlem una llengua i, d’aquesta, una variant o dialecte particular. I així amb totes les llengües, tret d’aquelles prou petites o concentrades geogràficament com per no tenir variants.

I, per cert, com sabem que el català és una llengua i no un dialecte de l’espanyol, com a voltes ha intentat difondre l’espanyolisme més ranci? Doncs perquè el català té les seves pròpies característiques a nivell lèxic, gramatical i sintàctic que la diferencien de les altres llengües. I, a més, la història ens mostra que tant català com espanyol van ser inicialment uns dialectes del llatí que van anar evolucionant en paral·lel fins a crear llengües noves; en cap cas el català va derivar de l’espanyol.

I ara que en parlem, un dialecte pot esdevenir una nova llengua? Doncs sí, si va distanciant-se a dels altres dialectes a tots els nivells esmentats, ja sigui per aïllament geogràfic o per voluntat política. Si penseu en el català, però, per ara no està passant, tot i els intents de l’espanyolisme d’esquarterar-lo; de fet, abans sorgiran noves llengües a partir de dialectes de l’espanyol o l’anglès que no pas del català.

El que també pot passar, però, és que una llengua s’acabi acostant tant a una altra que acabi perdent els atribuits genuïns que li donen personalitat. Aleshores aquesta llengua assimilada acabaria esdevenint un mer dialecte de l’absorbent. Quan parlem del catanyol, d’aquesta barreja entre català i espanyol, fem referència a aquest risc!

Per no embolicar encara més la troca, i a mode de síntesi, tinguem en compte que quan algú qualifica de dialecte una determinada llengua, o bé és un gran desconeixedor del tema, o bé un imperialista que pretén imposar la seva llengua. Que no ens aixequin la camisa.

Nota: aquest apunt ha estat publicat posteriorment com a article al Diari Gran del Sobiranisme.

Manual del lingüicida

Context:

Ets el president d’un territori autònom amb dues llengües oficials, una de les quals és la pròpia i l’altra hi va ser imposada fa cosa de tres segles. El teu objectiu, com a bon serf de l’amo –l’estat–, és aniquilar la pròpia i convertir el territori en un bonic paratge monolingüe.

Passos:

- Menysprees la llengua pròpia en els actes oficials.

- Elimines les ajudes als mitjans de comunicació privats que la utilitzen. 

- L’arracones en els mitjans públics. 

- Et retires de qualsevol ens compartit amb altres territoris que també la parlen. 

- Ofereixes la possibilitat de realitzar l’escolarització en la llengua de l’estat. Si la resposta social és mínima, suprimeixes per llei la immersió lingüística en la pròpia i t’inventes un sistema trilingüe que a la pràctica la converteixi en quelcom residual. Ah, i per si de cas, li dónes un nom nou i encarregues llibres de text fets a mida.

Possibles obstacles:

Que el poble es planti, que arreu del territori surtin moviments de defensa de la llengua i que el sistema educatiu es plantegi dur a terme una vaga indefinida. Et sona, Bauzá?

Utrecht

La dèria nacionalista d’Espanya amb Gibraltar és ben curiosa. D’una banda, perquè ells també tenen sota domini dues ciutats, Ceuta i Melilla, que per lògica haurien de pertànyer a un altre estat, tot i que el govern espanyol diu que són coses diferents. I, d’una altra banda, perquè la sobirania anglesa de Gibraltar arrenca amb el Tractat d’Utrecht de 1713, un tractat que precisament va permetre a Espanya ocupar el Principat de Catalunya i abolir-ne totes les institucions. És a dir, que si ens posem a revocar el tractat, fem-ho bé. Gibraltar espanyol? I Catalunya independent, clar. Segur que la diplomàcia espanyola hi estarà d’acord.

Millor units?

Ciutadans del món, “no nacionalistes”, i que penseu que és mejor unidos: si la unió fa la força, per què no unim Espanya a França? És ben senzill. Espanya deixa de ser present a les Nacions Unides. Espanya passa a ser una “communauté autonome” de França. L’autonomia espanyola no gestiona els seus propis recursos. Espanya rep menys en inversions del que aporta en forma d’impostos; per ser exactes, el dèficit equival a un 9% del seu PIB. Barajas passa a ser un aeroport secundari, perquè els enllaços transcontinentals es concentren als aeroports de París. La bandera francesa oneja a tots els edificis oficials. El francès és l’única llengua comuna, l’única llengua oficial de l’estat, l’única que es pot parlar al Parlament central. L’espanyol deixa de ser oficial de la Unió Europea. Els mitjans de comunicació passen a ser, per aclaparadora majoria, en francès. Als cinemes, sols un 3% de les pel·lícules són en espanyol. Només una ínfima part dels productes comercialitzats estan etiquetats o tenen instruccions en espanyol. Les persones nouvingudes s’integren en francès. L’ús social de l’espanyol cau. La projecció exterior de la cultura espanyola queda supeditada a la de la francesa. Els esportistes espanyols competeixen sota els colors de la bandera tricolor francesa i les seves victòries són victòries de les seleccions franceses. Els espanyols són espanyols, sí, però és la seva manera de ser francesos. No existeix el poble espanyol, només un poble francès, unitat de destí des de temps antics. Espanya no ha estat mai independent. Abans de la guerra de successió només hi havia una sèrie de regnes sota un únic sobirà, sense unitat política, i amb l’arribada dels Borbons al poder es materialitza la unió de facto amb França. Espanya no és una nació, només una regió. Espanya és França. Mieux unis. Us fa, oi, ciudadanos?

Les llengües en el nou Estat

Tallers per la Llengua acabem de publicar el llibre digital Les llengües en el nou Estat. Ponències del seminari, que recull tot allò que es va debatre en el seminari que vam organitzar: les ponències dels experts i de les entitats –entre les quals hi ha la que vaig fer en representació de Tallers–, les aportacions dels assistents i, també, algunes de les piulades que es van fer sota l’etiqueta #llengüesnouEstat. Tot plegat per aportar idees sobre quin hauria de ser el rol del català i de les altres llengües en una República Catalana. Si voleu saber-ne més, us el podeu descarregar gratuïtament en aquest enllaç.

La teoria i la pràctica

En un bar…

- Oi tant que sí, és importantíssim defensar el català! Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? – em diu un amic.

- ¿Que van a tomar? – pregunta en aquell instant el cambrer.

- Un cortado, por favor – respon aquest amic.

Està tot dit. De vegades parlem tant de la importància que li donem al català que no ens adonem que, a la pràctica, hi renunciem en una pila de situacions en què no caldria, perquè la pràctica totalitat dels catalans l'entén. Si realment volem que sigui una llengua del tot normal, el primer que hem de fer és aprendre a utilitzar-la amb comoditat en qualsevol conversa, independentment de la llengua que empri el nostre interlocutor. Intenteu-ho.

Independència i autoestima

Tot procés de dominació política d’un territori sobre un altre implica, des del començament, l’aplicació de mesures destinades a substituir la llengua pròpia per una de forastera, la de l’estat ocupant. El primer objectiu és aconseguir la bilingüització total del país annexionat, de manera que els ciutadans, a banda de la llengua pròpia, sàpiguen parlar la dominant. Quan s’assoleix aquesta fita, la pròpia deixa de ser estrictament necessària, perquè tots els seus parlants poden expressar-se, també, en la de l’estat, un fet que legitima l’aplicació del monolingüisme oficial en el conjunt del territori estatal. Alhora, les polítiques repressives que es duen a terme per arribar a aquesta situació incideixen directament en l’autoestima de la comunitat lingüística minorada, la qual acaba “aprenent” que la seva llengua és local, inferior, d’estar per casa. Arribats a aquest punt, el més lògic és que els parlants vagin abandonant-la, tant en l’ús social com en la transmissió intergeneracional, fent que amb els anys acabi desapareixent.

Per contra, tot procés d’alliberament nacional duu implícit des de l’inici la voluntat de normalitzar la comunitat en tots els àmbits. Precisament, si una llengua ha estat minorada, l’accés a la independència és l’única sortida per assolir-ne la normalitat. La creació d’un estat propi i independent ha de ser la base que permeti l’aplicació de polítiques adreçades a fer que la llengua pròpia vagi ocupant de nou tots els espais d’ús que li corresponen. I, en paral·lel, l’aplicació d’aquestes mesures també incidirà en l’autoestima dels parlants, que descobriran que la seva llengua no és local ni inferior ni d’estar per casa, ans una eina perfectament útil i necessària a qualsevol nivell. Aquest nou context propiciarà, sens dubte, l’adopció d’una hàbits de fidelitat envers aquesta llengua que repercutiran de manera decisiva en el seu ús social, el qual, amb el recolzament d’una legislació favorable, avançarà a pes ferm cap a la normalització.

El cas català és un bon exemple de tot plegat. Després de 300 anys de persecució política, l’autoestima col·lectiva dels catalans és baixa. Una majoria aclaparadora canvia a l’espanyol –o al francès a Catalunya Nord– en situacions en què és del tot innecessari, fent que l’ús social del català reculi; l’acolliment lingüístic de les persones nouvingudes es fa en espanyol, si bé aquestes persones expliquen que només el català els garanteix la plena integració; força empreses consideren que la llengua pròpia és un obstacle, malgrat que el nombre de parlants que té garanteix l’existència d’un mercat en català comparable al del suec o el danès... Per contra, però, cal dir també que l’estat espanyol només ha fet la feina a mitges, ja que el català, tot i ser una llengua minorada, no és ni de bon tros minoritària: el nombre de parlants que suara esmentàvem, la capacitat d’atracció que té, que la converteix en una de les llengües més apreses d’Europa, o la presència als mitjans de comunicació, internet o la indústria editorial ho palesen. A més, el procés sobiranista també està ajudant a avançar vers la normalitat lingüística, car podem començar a intuir un increment –com a mínim al Principat– del nombre de persones que es mantenen en català davant d’un interlocutor que, d’entrada, no usa aquesta llengua. És com si, a títol personal, com a parlants, estiguéssim prenent part en allò que hom anomena la creació d’estructures d’estat. Usant la llengua amb naturalitat ajudem a bastir-ne la normalitat social, fins i tot sense disposar encara de la necessària independència política. En certa manera, haver pres consciència que som un poble i que, per tant, tenim dret a decidir, ens està ajudant a guanyar autoestima i aquest fet es reflecteix en el paper social que atorguem al català. No només la independència, sinó també el trajecte que ens hi ha de dur, són una font d’autoestima per al poble català.

Directa, 3-07-13