Per què no cal canviar de llengua

Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Si ho va dir el successor de Franco, deu ser veritat. I si ho digués el successor del successor de Franco també, suposo. Tot i que, per als que no ho veiem clar, ahir la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans va organitzar, a Barcelona, la taula rodona Per què canviem de llengua, si ens entenen?, en la qual vaig prendre part en representació de Tallers per la Llengua, al costat de Lídia Ponsatí i Víctor Alexandre. Uns companys de luxe. I parlant d'en Víctor, encara recordo l'efecte que em va causar Despullant Espanya, un dels meus llibres de capçalera de cara a entendre la inconsistència de la subordinació dels Països Catalans als estats espanyol i francès. D'ençà d'aquella lectura he coincidit moltes vegades amb ell, però ahir va ser el primer cop que hi compartia taula. Un plaer intercanviar opinions amb un dels pensadors més lúcids que té aquest país. Aquest país que vol ser normal.

Entrevista a Ràdio Sant Cugat.

Tot pagat

Geoffrey J. Walker, lingüista, historiador i Creu de Sant Jordi, va explicar-me fa uns dies una anècdota que no em puc estar de compartir. L'hi havia contat en persona Josep Maria Batista i Roca, amb el qual va mantenir una forta amistat.

Poc després de la guerra, en una població suïssa -Ginebra, si no m'erro-, Batista i Roca era en un restaurant quan, tot d'una, s'adonà que els clients d'una de les taules properes eren catalans. Emperò, en lloc d'adreçar-se'ls, va parar l'orella i va sentir que en aquell instant estaven parlant de Francesc Pujols, i que l'home que tenia la paraula citava aquella cèlebre afirmació del filòsof segons la qual arribarà un dia en què els catalans, pel simple fet de ser catalans, quan anem pel món ho tindrem tot pagat. Aleshores, Batista i Roca cridà discretament el cambrer, li demanà quant pujava el compte d'aquella taula i li digué que ho pagava ell. Quan et preguntin per què, va dir al cambrer, digues-los simplement que el moment ha arribat i que, com que són catalans, ho tenen tot pagat. Batista i Roca abonà la quantitat, s'aixecà i se n'anà del restaurant. Us imagineu la cara que devien fer aquells catalans quan, al cap d'una estona, es disposaren a pagar?

D'acord, no sé si arribarem mai a tenir totes les despeses pagades, però el que està clar és que hem de deixar-nos estar de complexos d'inferioritat i entendre que la llengua i la cultura catalanes són tan vàlides com qualsevol altra. Si nosaltres no les valorem, no ho farà ningú. Autoestima, creativitat i endavant les atxes!

El repte del petador

Sabadellencs i sabadellenques, tallarets o no, que mengeu petador, xurruques i estrep, que passeu la mery per l'eixida de la casa anglesa, que us encanteu amb els camps de badabadocs i que aneu al barri marítim amb els catalans, sigueu bons saballuts i no dubteu a fer servir les paraules més nostrades. Perquè la unitat d'una llengua no està renyida amb la seva diversitat dialectal. La riquesa del català també és cosa nostra.

Parlant de l'ús interpersonal del català

Per als que l'han tingut de primera llengua, per als que l'han après després, per als que encara no la parlen, per als que se l'han fet seva, per als que l'ensenyen, per als que la comparteixen, per als que la reivindiquen. Per a tots ells, ahir a Sabadell vaig impartir una conferència-taller per descobrir de quina manera els parlants podem fer que el català esdevingui una llengua plenament normal. I he de dir que és un autèntica satisfacció que, en acabat, vinguin alguns dels participants i et diguin que els has ajudat a entendre les dinàmiques sociolingüístiques i la importància de mantenir-nos fidels a una llengua que ens identifica i ens cohesiona. Aquest n'és l'objectiu.

A galopar!

A principis del segle XX els grans latifundistes del sud d'Espanya feien mans i mànigues perquè els llauradors -entre ells, alguns besavis meus- no aprenguessin a llegir. Perquè qui llegeix pot arribar a saber qui és, d'on ve i cap a on vol anar. Avui dia, l'oligarquia espanyola segueix la mateixa estratègia i ens vol adoctrinar tot amagant-nos la història. Per això, llibres com el que vam presentar ahir a la Llar del Llibre de Sabadell són tan necessaris. Parlo d'Al galop per la Història de Catalunya, de l'escriptor i activista cultural David Pagès i Cassú, i que compta amb dibuixos d'Isaac d'Aiguaviva. Un llibre per fer conèixer als més menuts la nostra història, la que ens neguen.

I si parlem amb el veí de Barcelona?

Després de recórrer mig Principat presentant I si parlem amb el veí del segon?, ahir vam arribar al Cap i Casal. Tot un honor. Llegint el diari de guerra veig que el 15 de maig de 1714, dia 295 del setge de Barcelona, el capità Jaume Figueres comandava la defensa de la ciutat des de l'hort dels Caputxins, en un dia amb un foc d'artilleria intens per totes bandes. 300 anys després l'artilleria és una altra, però la intensitat continua.

9 relats a Sabadell

Ahir vam presentar 9 relats per a un 9 estat a la Llar del Llibre de Sabadell, i ho vam fer a la manera dels modernistes. Barrejant diverses disciplines artístiques, allò que en deien l'art total. Hi va haver literatura i hi va haver música, perquè cada forma d'expressió cultural mostra un vessant diferent de l'imaginari d'aquest poble que volem sense cadenes.