Tota una feinada

La majoria d’enquestes indiquen que, aproximadament, un 50% dels catalans està a favor de la independència del Principat, un 20% hi està en contra i el 30% restant no s’hi posiciona. Vol dir que ja ho tenim tot fet? Ni de bon tros.

D’entrada, ja sabem quina és la fiabilitat de les enquestes; només cal recordar el grau d’encert de les que es van fer durant la passada campanya electoral. D’altra banda, a l’hora de votar en un hipotètic referèndum, és possible que un percentatge de partidaris del sí, aclaparats pel vertigen de l’instant, acabessin fent-se enrere. I, per últim, cal comptar amb la possibilitat d’un frau propiciat pels serveis secrets espanyols. No ens hauria d’estranyar.

Per tant, queda molta feina per fer. I ens cal prioritzar. No té sentit fer actes per als convençuts, perquè no avançaríem ni un pas en l’assoliment de la majoria social necessària. I tampoc no en té intentar convèncer el 20% de partidaris ferms del no, ja no només perquè es mostren obertament contraris a la independència, sinó perquè sovint es mostren, també, contraris al dret a decidir. On no hi ha cultura democràtica, no cal abocar-hi esforços. En conclusió, doncs, la prioritat de l’independentisme ha de ser treballar per fer veure al 30% d’indecisos quins són els avantatges pràctics d’una Catalunya independent i, alhora, quins són els inconvenients de romandre dins d’un estat espanyol que és un llast per a l’economia i la societat catalanes. Som-hi.

Ens reconeixem sobirans?

L’estat espanyol té el poder polític, el sistema judicial, la monarquia, la hisenda pública, la diplomàcia, l’exèrcit, els serveis secrets, els mitjans de comunicació, el suport dels grans empresaris, la intel·lectualitat progressista de pa sucat amb oli, els quintacolumnistes catalans de dretes i de pseudoesquerres i la inèrcia conservadora de les societats occidentals. Però a nosaltres ens brillen els ulls.

Curs per al Foment de l'Ús Interpersonal del Català a l'Empresa

Les empreses són un actor social de primer ordre i la seva influència depassa l’espai estrictament econòmic. Les condicions laborals dels treballadors, l’atenció als clients o l’actitud envers el medi ambient són exemples de la incidència que tenen en l’entorn en què desenvolupen l’activitat. I les pràctiques lingüístiques, també. Una empresa amb una gestió lingüística basada en el reconeixement explícit de les llengües dels territoris on duu a terme el seu negoci evidencia, també, un compromís social.

Reforçar l’ús del català en l’àmbit socioeconòmic és l’objectiu que ens hem fixat a Tallers per la Llengua. I és que el català, que ha tingut progressos notables en molts espais, encara està lluny de la normalitat en el sector empresarial. D’arguments per potenciar-ne l’ús n’hi ha a cabassos: un marc legal –si més no al Principat de Catalunya– que la reconeix com la llengua pròpia, oficial i d’ús preferent en determinats àmbits; l’existència d’un mercat potencial en català, fruit dels gairebé deu milions de parlants que té, i on la demanda de productes i serveis en aquesta llengua no para d’incrementar-se; o la possibilitat de cohesionar l’equip a l’entorn del català, permetent la plena integració social dels treballadors nouvinguts, una pràctica que, d’altra banda, pot ser inclosa en la Responsabilitat Social Corporativa de l’empresa. La llengua és, doncs, un factor de competitivitat als territoris de parla catalana.

El Curs per al Foment de l’Ús Interpersonal del Català a l’Empresa, amb nou hores de durada, serveix per mostrar el valor afegit del català, tant a la societat com a l’empresa, i per incrementar la predisposició dels treballadors a usar-la com a llengua d’interrelació. Pot sol·licitar-lo qualsevol empresa, independentment de la seva dimensió o del nombre de treballadors, i sense cap cost econòmic. Tallers per la Llengua treballem per ajustar els continguts, la metodologia i els objectius de cada curs a les necessitats reals de l’empresa, sempre amb la voluntat d’ajudar-la a reforçar l’ús que fa del català. Els més de 500 tallers que hem impartit a escoles, instituts, universitats, associacions de lleure, organitzacions educatives, entitats esportives, empreses, sindicats i administracions públiques ens avalen. Si hi esteu interessats, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a l’adreça gestio@tallers.cat.

Espanyolitzacions

Una de les habilitats més notables de l’estat espanyol i els seus tentacles és la de reescriure orwellianament –o, com em suggereix la meva companya, orwertllianament– la història amb l’objectiu de crear el mite de la unidad de destino en lo universal. I és que, d’acord amb algun dels seus dirigents polítics, Espanya ja existia fa 3.000 anys, és a dir, abans de la fundació de Roma, un fet que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el nom Hispania és, precisament, d’origen romà. Confondre l’espai geogràfic peninsular Hispania –o Espanya, en llengua vulgar–, amb l’existència d’una nació amb aquest nom ha estat, d’altra banda, una de les seves especialitats a l’hora d’interpretar la història.

Tornant, però, als suposats orígens de la nació espanyola, la data preferida per als españolizadores és el 1479, l’any de l’inici dels respectius regnats dels Reis Catòlics, Isabel I i Ferran II. Es veu que la unió personal simbolitza també la unió d’Espanya, una unió ben poc reeixida perquè Isabel fou succeïda per Felip I, mentre Ferran es va limitar aleshores a continuar governant els seus propis regnes. Estrany. Sí que hi va passar a haver un sol monarca per a tots els territoris peninsulars que conformen l’actual estat espanyol l’any 1516, amb Carles I. Emperò, aquest rei va esdevenir també emperador germànic i, tanmateix, ningú no considera que l’actual Alemanya formés part dels dominis espanyols. Potser perquè, fossin hispànics o germànics, tots els estats que estaven sota la sobirania del monarca eren simplement possessions seves i, en molts aspectes, independents els uns dels altres.

Quan sí que podem començar a parlar d’estat-nació espanyol en un sentit modern és a partir del 1716, amb l’aprovació del Decret de Nova Planta, segons el qual, fruit de l’ocupació militar del Principat de Catalunya, se’n van derogar totes les institucions i es va procedir a la unificació de l’estructura política de la corona. O, si els interessats prefereixen una data que no es fonamenti en una gesta bèl·lica, poden optar pel 1812, any de la constitució de Cadis, en què s’assenten les bases d’un estat més o menys modern. Tan modern com pot ser un estat espanyol, si més no. Tot i que potser el fet que Espanya sigui una “nació” de tan sols 200 anys no els acaba de fer el pes...

Hi ha, però, un tema que encara els obsessiona més: la indisoluble unidad de España, un fet que també és força sorprenent si tenim en compte que les seves fronteres han canviat constantment al llarg de la història. Durant el segle XIX es van independitzar tots els seus dominis americans i asiàtics, i durant el XX pràcticament tots els africans. De fet, les fronteres actuals són de l’any 1975, quan van decidir abandonar el Sàhara Occidental a la francesa, un tema amb el qual, des d’aleshores, s’han fet els suecs. Perquè després diguin que no són europeus!

Per tot plegat, no veig cap raó per la qual no puguin tornar a modificar-les bo i retornant al Marroc les ciutats de Ceuta i Melilla, posant fi a l’anacronisme de tenir uns territoris d’ultramar com són les Canàries, i reconeixent la independència dels Països Catalans –i l’Aran–, el País Basc i Galícia. Aleshores sí que tindrà sentit que reclamin Gibraltar, la inclusió del qual obligaria, per cert, a una nova modificació d’aquestes fronteres que volen inalterables. Ai, Espanya!

Diari Gran del Sobiranisme, 10-01-13

La llengua parlada

Dividir els catalans entre catalanoparlants i castellanoparlants no és només socialment perillós, sinó també sociolingüísticament reduccionista. És perillós perquè pot servir d'excusa per atiar la confrontació entre dues suposades comunitats i, per tant, pot ser un risc per a la cohesió social; sols hem de veure com ho utilitzen els sectors espanyolistes. I és reduccionista perquè, si bé és cert que fa unes dècades sí que podíem classificar els catalans en aquestes dues categories en funció de quina havia estat la seva primera llengua -i en el cas dels castellanoparlants a voltes l'única-, d'uns anys ençà el perfil lingüístic del país ha variat considerablement: a més de persones que han tingut el català o l'espanyol com a llengua inicial, n'hi ha força que han tingut ambdues i, no cal dir-ho, n'hi ha un percentatge gens menyspreable que ni una ni l'altra, ans alguna de les gairebé 300 llengües que es parlen arreu dels Països Catalans. D'altra banda, catalanoparlants ho són totes les persones que, literalment, parlen català, hagi estat la seva primera llengua o no. I, de fet, el nombre de catalans que l'han après posteriorment és francament notable. Al meu parer, doncs, a l'hora de fomentar l'ús social del català, en lloc de centrar-nos en la llengua inicial dels parlants, hem de focalitzar l'atenció en la llengua o llengües que utilitzen habitualment i, sobretot, en quin grau de fidelitat hi tenen. Aquesta és la clau que ens ha de permetre normalitzar-ne plenament l'ús.

Fent una mica de teatre

Quan el Jeroni Oller va comentar-me que estava preparant un espectacle per homenatjar Pere Calders, no ho vaig dubtar i vaig oferir-me a col·laborar-hi, malgrat que la meva experiència en un escenari era nul·la. Després de força assajos, divendres 21 vam estrenar, a la Biblioteca de Sentmenat, la lectura dels contes de Nadal d’en Calders. I dijous passat, a la sala d’actes d’El Mirador de Castellar del Vallès, vam tornar a escenificar-la.

L’experiència ha estat, per a mi, francament interessant, no només pel fet de poder commemorar d’una manera diferent el centenari del naixement d’un dels referents de la nostra literatura, sinó també perquè, gràcies al Jeroni, la Mar, la Sara i el Josep Maria, m’he pogut endinsar en el món del teatre, de les lectures. I fer-ho amb Calders, el meu autor de referència, ha estat tot un luxe i la possibilitat de veure’l des d’una perspectiva nova.

 

A la Biblioteca de Sentmenat, divendres 21

 

A El Mirador de Castellar, dijous passat

A l'Espai Foc de Sabadell, el 7 de febrer

I si no parlem d'oficialitat?

Quin paper hauria de tenir la llengua espanyola en uns Països Catalans independents? Durant la campanya electoral hem sentit arguments de tota mena i, també, autèntics disbarats. Al meu parer, ser conscients del pes específic del català en la configuració de la nostra identitat col·lectiva i, alhora, copsar la rellevància que, socialment, tenen altres –no només una– llengües, haurien de ser els punts de partida de tota proposta.

La classe política s’ha decantat, majoritàriament, per assegurar que, en un context d’independència del Principat, català i espanyol compartirien oficialitat, si bé el català, com a llengua pròpia del país, hi tindria un caràcter preferent. Sempre, però, amb l’excepció de l’Aran, on l’occità també seria cooficial i on, pel fet de ser-ne la llengua pròpia, seria la que gaudiria d’aquest rol de preferència.

D’entrada, cal dir que una cooficialitat en el marc d’un estat català tindria ben poc a veure amb una cooficialitat en l’actual marc espanyol. Ara per ara, la situació és de subordinació legal del català, el qual, a més a més, està subjecte als atacs constants que profereixen els poders fàctics espanyols. En uns Països Catalans independents, aquests atacs haurien de desaparèixer i la llengua pròpia, amb el rol de preferent garantit en tots els àmbits, tindria molta més capacitat per avançar vers la plena normalitat. Suficient? No ho crec. La sociolingüística ens demostra que tots els països que han accedit a la independència han normalitzat la seva llengua gràcies al fet d’haver-la convertit en l’única llengua oficial. Només cal mirar la història. En un context de llengües en contacte, és a dir, allò que hom anomena normalment “bilingüisme”, la llengua dominant sempre s’acaba imposant a la minorada. En el cas català, i encara que disposéssim del nostre estat, la llengua espanyola, per raons demogràfiques i econòmiques globals, continuaria sent la poderosa i, per tant, un risc per a la normalització de la pròpia.

A l’altre extrem, moltes veus s’han pronunciat a favor de l’oficialitat única del català. De raons no els en manquen, com acabem d’exposar. Fer que una llengua dominant, diferent de la pròpia, sigui cooficial en un territori és, en certa manera, un suïcidi lingüístic.

Ara bé, aquesta proposta no pot esdevenir, sense voler-ho, un obstacle per aquells milers de catalans que, partidaris de la independència, tenen l’espanyol com a llengua d’ús habitual? Seria paradoxal que la llengua, que ha estat el pal de paller de la configuració de la nostra identitat col·lectiva, la principal eina de cohesió social, esdevingués, a l’hora de fer el pas decisiu vers la independència nacional, una barrera que, instrumentalitzada pels sectors espanyolistes, generés dubtes a una part del poble català.

Si prenem només elements objectius, tenim que el català és la llengua pròpia dels Països Catalans, amb l’excepció de l’Aran i la Fenolheda, on és l’occità, i de diverses comarques interiors del País Valencià, on és l’espanyol. A banda, una part important de la població catalana té com a llengua d’ús habitual l’espanyol i, a Catalunya Nord, el francès. I, per reblar-ho, desenes de milers de catalans s’expressen quotidianament en alguna de les prop de 300 llengües que són parlades arreu del territori. L’escenari lingüístic és, doncs, complex, i legislar en la matèria, tot un repte.

La meva proposta parteix d’un enfocament estratègic: i si no parlem de llengües oficials? El nostre objectiu és que el català esdevingui la llengua majoritària en tots els espais d’ús, llevat dels territoris on no és la pròpia, i que ningú no pugui tenir la sensació –perquè moltes vegades són només sensacions– que està sent discriminat per raó de llengua. Per aconseguir-ho, ja hem explicat que el català necessita un marc legal que li doni preferència. Ara bé, si el mot “oficial” és un obstacle, la millor alternativa, utilitzada ja per diversos estats, seria no parlar literalment de llengua oficial, sinó, per contra, fonamentar el marc legal en el concepte de llengua pròpia. I aquesta és, indubtablement, la catalana, amb les excepcions territorials ja esmentades. Partint d’aquest premissa, doncs, seria perfectament lògic desenvolupar una legislació lingüística que li donés preferència total i la convertís, per tant, en la llengua d’ús de l’administració, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació. Oficialitat de facto o, dit d’una altra manera, la llengua necessària als Països Catalans.

Alhora, emperò, caldria desenvolupar una normativa complementària que garantís l’aprenentatge de l’anglès i l’espanyol en el sistema educatiu i que reconegués explícitament la riquesa cultural que representa la diversitat lingüística. Les persones que normalment usen l’espanyol se sabrien cobertes legalment pel nou estat i, a l’ensems, estaríem oferint un nou model per gestionar la diversitat, no sols lingüística, sinó també cultural, que seria exportable a d’altres realitats similars.

Limitant-nos a no parlar d’oficialitat, si bé oficialitzant la llengua catalana a tots els efectes, alhora que reconeixent legalment les altres llengües, faríem el pas decisiu vers la completa normalització del català.

Sabem perfectament que, si volem assolir aquesta normalitat, ens calen uns Països Catalans independents. Alhora, i aquí ja amplio la mirada, vull pensar que no exigim la independència amb la finalitat de reproduir els models socials, econòmics i tampoc lingüístics propis dels altres estats, sinó per dur a terme una transformació real en la nostra organització col·lectiva, una revolució, en el sentit etimològic del terme, que ens permeti arribar a una societat verament democràtica, profundament igualitària i basada en el respecte a la diversitat. I els catalans, que hem esdevingut una anomalia a Europa pel fet d’haver salvat la llengua en entorns hostils, hauríem d’aprofitar l’oportunitat per demostrar que les llengües són un patrimoni col·lectiu que hem de saber mantenir. Entenent, però, que cada país ha de donar una prioritat legal exclusiva a la llengua pròpia.

Directa, 19-12-12