Boicotejar

L’any 1880, la Lliga Irlandesa per la Terra, organització que reivindicava els drets dels camperols, va decidir deixar de treballar per Lord Erne, un dels grans propietaris britànics de l’oest de l’illa. Charles Boycott, que estava al seu servei, va intentar evitar-ho i la Lliga va iniciar una campanya per isolar-lo en la comunitat local: els veïns no el saludaven, els botiguers no l’atenien i el carter no li lliurava les cartes. D’aquest fet, que fou interpretat per la premsa britànica com una reivindicació nacionalista irlandesa, prové la paraula “boicot”.

Els catalans, de boicots en sabem força. D’una banda, alguns empresaris del país els utilitzen com un argument contra qualsevol mostra arrauxada de sobiranisme, ja que diuen que els espanyols -ells en diuen “la resta dels espanyols”- boicotejarien els productes catalans. Empresaris despistats! L’economia tendeix cap al mercat únic, cap a la globalització, cap al neoliberalisme i el flux de mercaderies sense restriccions, de manera que ja n’hi ha prou de dependència envers un sol mercat! El 95% del planeta no té cap mena d’inconvenient en què tinguem la “mania” de parlar en català! Com si volem parlar en swahili, per ells. El que importa és la qualitat dels productes que oferim.

D’altra banda, els catalans també sabem fer-ne, de boicots. Segur que se us n’acuden un munt. Boicots en què, fent sentir la nostra veu massivament, hem aconseguit que empreses de pes rectifiquin la seva actitud envers el català. El boicot és, doncs, una forma de desobediència civil i l’hem de saber utilitzar per fer respectar els nostres drets com a poble. Endavant les atxes!