Parlar amb una paret

Josep Pla deia que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Només cal escoltar els seus polítics per adonar-se que sí, que tot i no ser iguals, són ben semblants. D’acord, és evident que en temes socials difereixen: un polític espanyol de dretes hi mostra una sensibilitat nul·la i, en canvi, un (que s’autoproclami) d’esquerres sí que dóna certa prioritat a les polítiques adreçades a minimitzar les desigualtats socials. Ara bé, dit això, en altres vessants són pràcticament idèntics. Per exemple, amb les polítiques econòmiques que practiquen. Ja siguin conservadors o progressistes, tant uns com altres abracen alegrament el neoliberalisme. Com si no hi hagués alternatives a la gestió econòmica!

I on ja coincideixen plenament és en la concepció “nacional”. El seu punt de partida ideològic, el primer motor, en termes aristotèlics, és que “aquí”, de nació només n’hi ha una, Espanya. Ergo, és lògic que hi hagi una llengua comuna per tots els “espanyols”; que no existeixi el dèficit fiscal català, ans solidaritat entre regions; que hi hagi unes úniques seleccions esportives; o, no cal dir-ho, que sigui del tot forassenyat que una part del territori “nacional” vulgui exercir el dret d’autodeterminació.

Vist això, com s’entén que hi hagi qui encara pensi que una altra Espanya és possible? Intentar fer entendre als espanyols que som una nació i que, per tant, volem tenir una llengua normalitzada, gestionar els nostres recursos i, perquè no, disposar de les nostres seleccions nacionals, em sembla una bajanada. Si ens han demostrat una vegada rere l’altre que no ho volen entendre! No vull dir amb això que cap espanyol no ens entengui, eh? Hi ha de tot, només faltaria. Però, francament, crec que és molt més pràctic que centrem els nostres esforços polítics envers els catalans escèptics, per fer-los entendre que l’única via que ens queda com a nació, com a comunitat lingüística i com a euroregió econòmica és esdevenir un estat independent.