dilluns, 18 de juliol de 2011

La lliçó imprescindible

Els feixistes van arribar al poble de matinada. Una a una, van entrar a totes les cases i en van fer sortir els homes. A ell, malgrat l’edat, també el van fer formar. Els van arrenglerar a la plaça, un al costat de l’altre, i un oficial va començar a disparar-los. Un sí, un no. Els cossos anaven caient a terra. Aleshores, l’home que tenia al seu costat, en un gest fugaç, li va intercanviar el lloc. L’oficial ho va veure. Va acostar-se cap a l’home i li va disparar un tret. L’home va caure. I ell se salvà. Encara avui, quan hi pensa, no acaba d’entendre quina havia estat la intenció d’aquell acte. Salvar-se? O potser salvar-lo? Un covard o un heroi, ningú no ho sabrà mai. El que sí que sabem, els que hem sentit explicar, de primera mà, històries com aquesta, és que la guerra, l’odi, la intolerància, la violència, no duen enlloc. El diàleg i el respecte a la llibertat són les úniques vies per resoldre conflictes, unes vies que el feixisme i l’espanyolisme, culpables d’aquella guerra, continuen sense entendre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada