Llibertat d'expressions

L’any 1905, una guarnició de l’exèrcit espanyol va assaltar la redacció del setmanari satíric Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya com a resposta als comentaris humorístics sobre els militars que havien estat publicats en el setmanari. Calia evitar, de totes totes, qualsevol mena de crítica pública envers Espanya i el seu exèrcit. Un quart de segle més tard, les joventuts hitlerianes animaven els alemanys a cremar llibres “prohibits”, és a dir, llibres d’autors crítics amb el nacionalsocialisme. Poc després, a l’estat espanyol, la dictadura franquista imposava la censura en els mitjans de comunicació, els quals havien de tenir com a única finalitat la difusió del missatge polític del règim. Després de l’anomenada “transició”, i fruit de la manca de cultura democràtica, alguns vells costums espanyols han persistit, com ho demostra el tancament de diversos diaris d’Euskal Herria que només defensaven el dret d’aquest poble a decidir lliurement. El control directe dels mitjans de comunicació continua sent també una pràctica habitual a països com la Xina, Cuba o gran part del món àrab, com s’està veient en el transcurs de les revoltes del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. I, sense haver de sortir del país, la Generalitat valenciana ha fet gala del seu alt concepte de la llibertat d’expressió i ha decidit deixar els ciutadans del País Valencià sense Televisió de Catalunya. La història continua.

En tots aquests casos, i en molts altres que he hagut d’ometre, el detonant és el mateix: la por. Por a la diferència, por a les opinions crítiques o oposades, por a l’altre, entès com aquell que no forma part del teu “jo” col·lectiu. Una por que és, d’altra banda, la llavor del feixisme. El feixisme sorgeix pel pànic a allò que és desconegut, per la falsa creença que tot el que ve de fora ha de ser, per força, enemic. La diversitat en tots els sentits, en lloc de ser percebuda com una oportunitat d’enriquiment, és copsada com una amenaça, davant la qual sols queda l’ús de la força, la prohibició, l’aniquilació de l’altre. Els militars que van assaltar la redacció dels mitjans catalanistes són els mateixos, en essència, que uns anys més tard es van revoltar contra la República votada democràticament, els mateixos que van institucionalitzar el feixisme sota la fórmula franquista, els mateixos que van guiar la falsa transició democràtica i els mateixos que ara fan tancar els repetidors de TV3 al sud del país.

Si rellegim la història, però, ens adonarem que la lluita per la llibertat d’expressió acaba donant uns fruits gens menyspreables i que de res serveix intentar frenar-la. Els fets de 1905 van desencadenar la creació de la coalició electoral Solidaritat Catalana i van empènyer Francesc Macià cap a l’independentisme; el nazisme va ser derrotat a la 2a Guerra Mundial, un fet que va permetre arraconar el feixisme durant diverses dècades; la premsa nacional basca s’ha reinventat una vegada rere l’altre i ha esdevingut la veu de la societat basca; i, aquests dies, cap règim àrab està sent capaç d’evitar que el poble prengui consciència que cal canviar les coses.

Fixant de nou la mirada als Països Catalans, veiem que els carrers de moltes poblacions del País Valencià s’han omplert amb milers de ciutadans exigint la represa de les emissions de Televisió de Catalunya, i que els blocs i les xarxes socials en van plenes. L’actitud aberrant del Govern valencià no ha passat per alt a cap persona amb una mínima consciència democràtica. Estem parlant de llibertat d’expressió i, també, de normalitat lingüística. La normalitat que representa poder disposar d’uns mitjans de comunicació lliures i en la llengua pròpia. Hem de saber aprofitar, doncs, aquesta onada reivindicativa per anar establint, de mica en mica, uns mitjans de comunicació d’abast nacional, centrats i sense complexos. I és que, a l’hora de construir un país, els mitjans de comunicació hi tenen un paper decisiu.

David Vila i Ros

Publicat a L'Escletxa, estiu 11