dilluns, 16 d’abril de 2012

Esberlant la impermeabilitat lingüística


Bernat Joan ha parlat a bastament de l’omnipotència apresa, aquella actitud pròpia de parlants de llengües majoritàries –bàsicament, l’anglès, l’espanyol i el francès– que fa que, siguin on siguin, donin per descomptat que poden utilitzar la seva llengua amb normalitat i que els altres estan obligats a entendre’ls. Posem per cas un espanyol que, quan és a Segòvia, empra la seva llengua amb qualsevol persona, autòctona o forastera. Fins aquí, una actitud prou comprensible. Ara bé, si aquest espanyol viatja a un altre país, és força probable que hi continuï fent servir la seva llengua amb la mateixa tranquil·litat, sense ni tan sols plantejar-se que els habitants d’aquest país no tenen perquè saber-la. L’omnipotència apresa o, dit d’una altra manera, el convenciment inconscient que amb la teva llengua pots anar onsevulla, és fruit del passat imperial de determinades nacions, les quals van imposar la llengua arreu on anaven i, al meu parer, té dues conseqüències directes en els seus parlants: la ridiculesa i la impermeabilitat lingüístiques.
La ridiculesa lingüística és el que transmeten els parlants de llengües majoritàries quan, sent a l’estranger, s’entesten a fer-la servir, generant situacions d’absoluta comicitat. Un turista de Salamanca expressant-se tranquil·lament en espanyol en una botiga de Praga n’és un exemple. De debò està convençut que el dependent l’entén? Això és fer el ridícul. I el provincià. Només se’n salven, d’aquesta ridiculesa lingüística –i no pas sempre–, els anglesos, la llengua dels quals sí que ha esdevingut una llengua franca internacional.
L’altra conseqüència, però, em sembla molt més interessant. Per impermeabilitat lingüística entenc el nul interès d’aquests parlants a aprendre altres llengües. I és que, si amb la teva ja fas, quin sentit té aprendre’n de noves? Per algú que no té cap mena d’intenció de moure’s del seu país, pot ser una decisió més o menys comprensible, tot i que tancar-se a aprendre noves maneres d’entendre la realitat –cada llengua és una manera única d’interpretar-la– sempre limita la perspectiva que tenim sobre les coses, ens engarjola culturalment. Tanmateix, en molts casos aquesta impermeabilitat lingüística la demostren persones que han canviat de territori i que, lluny d’aprendre’n la llengua, continuen usant la seva amb total normalitat, com si la del territori d’acollida no existís. Parlo, lògicament, d’una part de la immigració espanyola que va arribar als Països Catalans fa diverses dècades o de la immigració francesa que ha anat arribant a Catalunya Nord. És a dir, espanyols i francesos, justament els grans especialistes en omnipotència apresa. I és que si són uns experts en utilitzar la seva llengua a l’estranger, amb més raó ho faran en un lloc que, oficialment, també forma part del seu país. El respecte als drets lingüístics o la protecció de la diversitat lingüística no són arguments prou forts per trencar aquesta impermeabilitat. L’únic argument de pes que ho faria canviar seria que el català fos una llengua legalment i socialment necessària, és a dir, allò que aconseguiríem amb la independència del país.
En el context actual, però, hem de ser capaços d’esberlar tant com puguem aquesta impermeabilitat. El primer pas és entendre que, entre les persones que no parlen català, n’hi ha que ho fan per hostilitat –pocs– i d’altres per desconeixement o manca de contacte tangible amb la realitat social catalana –molts–. Deixant de banda els primers, és important que siguem capaços de generar espais de normalitat cultural i social on els altres no-catalanoparlants se sentin còmodes. En aquest sentit, la creació artística popular i de qualitat, sobretot en el terreny musical i dels mitjans de comunicació, s’està mostrant molt efectiva: quants nous catalanoparlants habituals hi deu haver gràcies a grups de música o sèries de televisió? La cultura catalana, fins i tot quan no és explícitament reivindicativa, ja és en ella mateixa una eina de normalització nacional. D’altra banda, nosaltres, els parlants, també podem obrir escletxes que afavoreixin la incorporació de nous catalanoparlants a la realitat catalana. Com? Parlant sempre en català als Països Catalans. Uns hàbits lingüístics personals plenament normalitzats són una invitació a la integració social adreçada a aquelles persones que encara no parlen la llengua del país. Tot plegat, doncs, amb la voluntat d’esbocinar la impermeabilitat lingüística d’una part de la població i aconseguir, per tant, que el català esdevingui la llengua comuna arreu del territori. I quan anem a fora, els catalans ja ens farem entendre com puguem, tal com fan els parlants de la immensa majoria de llengües, i sense haver de fer el ridícul.

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 14/4/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada