dilluns, 2 d’abril de 2012

Xinesos de San Francisco


Diuen que a San Francisco, a principis del segle XX, hi havia importants nuclis de població d’origen xinès que, després d’un munt d’anys d’haver-hi arribat, encara no sabien ni un borrall d’anglès, de manera que quedaven reclosos a la pròpia comunitat sense opcions d’integrar-se a la societat d’acollida. Aquest fet palesa fins a quin punt la llengua pot ser, alhora, un problema i una solució en els processos d’integració de les persones nouvingudes. La llengua esdevé inicialment un obstacle i no parlar-la equival a quedar exclòs d’una societat; aprendre-la, però, és la via més fàcil d’accés a aquesta comunitat i a totes les possibilitats que ofereix. És un instrument perfecte per a la cohesió social.

Els Països Catalans no en són una excepció. Més de mig segle després de l’onada migratòria espanyola, encara hi ha importants bosses de població completament aïllades de la cultura i la llengua catalanes. Malgrat que una part important d’aquelles persones immigrades i els seus descendents s’han integrat i han après la llengua pròpia, sobretot al Principat de Catalunya i gràcies a la immersió lingüística, és cert que encara hi ha una part gens menyspreable de ciutadans que en continuen al marge, alguns per militància activa, d’altres per inèrcia o desconeixement. Al meu parer, és important distingir els uns dels altres. Romandre aïllat de la cultura catalana per militància, és a dir, amb la consciència de no voler formar-ne part, és, sobretot si es prové de la cultura espanyola, la qual és, cal no oblidar-ho, la cultura dominant a casa nostra, una mostra irrefutable de mentalitat vuitcentista i d’imperialisme de baixa volada. Deixant de banda, però, aquest sector netament espanyolista, em sembla molt més interessant centrar-nos en aquelles persones que, sense tenir cap animadversió envers la identitat catalana, senzillament han optat per no prendre-hi part. Per què no han sabut trobar l’equilibri entre mantenir la cultura d’origen i adoptar la del país d’acollida, com passa arreu? Per què no s’han llançat a parlar català? Què els ha impedit de sintonitzar les ràdios i televisions en català? Què els ha privat d’interessar-se per la música o la literatura catalanes?

De raons en trobaríem a cabassos. El fet de no disposar d’un estat català, ans estar sota la sobirania d’un estat que titlla la nostra cultura i la nostra llengua de realitats de segon ordre, supeditades a la cultura i la llengua espanyoles, les qual són, precisament, la cultura i la llengua d’aquestes persones immigrades, ha estat, possiblement, la raó principal d’aquest aïllament; la concentració de la població immigrada en determinats barris i poblacions, que els ha permès funcionar de manera gairebé autàrquica, sense contacte amb la resta del país; la poca predisposició cultural a aprendre maneres diferents d’entendre la realitat, tret típic de comunitats que, com l’espanyola, han basat la seva història en l’assimilació de cultures alienes; o la baixa autoestima col·lectiva dels catalans autòctons, que en lloc de parlar-los en català han optat tradicionalment per convergir a la llengua espanyola, negant-los la possibilitat d’aprendre de primera mà el català, hi han fet la resta.

No es tracta, però, de buscar-hi culpables, sinó de trobar una solució a una problemàtica que no comprèn únicament la immigració de fa mig segle sinó també la nova onada. Per evitar que es repeteixin els mateixos errors, per impedir que es creïn nous guetos del tot aliens a la cultura catalana, cal establir ponts amb les desenes de cultures que s’han assentat als Països Catalans i cal, d’una vegada per totes, deixar d’amagar la llengua i aprendre a compartir-la amb les persones nouvingudes. La llengua pot esdevenir, com dèiem, una porta oberta a la integració. Per fer-ho possible, els catalanoparlants hem de decidir-nos a parlar en català amb qualsevol interlocutor, sigui blanc o negre, nascut aquí o vingut de fora, ens parli en català o no, el parli amb accent o sense. Només si som capaços de regalar la llengua, d’usar-la amb normalitat i comoditat, podrem transmetre el missatge que som una cultura oberta, participativa, integradora i atractiva. No dic que sigui fàcil, però mentre treballem per esdevenir un país lliure, la nostra actitud pot contribuir a fer un país més cohesionat socialment i, de retruc, amb una llengua més normalitzada.

David Vila i Ros
Publicat a El Singular Digital, 2/4/12 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada