Un motiu per a la independència: la llengua

Per què ens cal la independència des d’un punt de vista lingüístic? La resposta es pot sintetitzar en una frase: disposar d’un estat propi és una condició sine qua non per poder normalitzar una llengua. Si ens fixem en la història, veurem que totes les comunitats lingüístiques minorades que han aconseguit normalitzar les seves llengües ho han assolit en accedir a la independència política. El txec o el polonès a principis del segle XX o les llengües bàltiques a finals del mateix segle en són només alguns exemples. Sense un estat que la recolzi en tots els àmbits, una llengua no disposa dels mitjans necessaris per poder normalitzar-se plenament.

El català no només està mancat d’un estat propi fort –Andorra, com a microestat, no disposa de la capacitat per assumir aquest paper–, sinó que, a més a més, té dos estats en contra: l’espanyol i el francès, els quals persisteixen en la seva voluntat d’arraconar la llengua catalana a un reducte “regional”. Així ho demostren les sentències dels tribunals constitucional i suprem espanyols contra la immersió lingüística, la nul·la presència del català en els mitjans de comunicació públics d’aquests estats, els impediments a la reciprocitat dels canals de televisió dels diversos territoris de parla catalana, o els atacs a la unitat de la llengua amb una intencionalitat exclusivament política. Accedir a la independència implicaria deslliurar-se del llast d’uns estats que són els principals responsables del retrocés en l’ús social del català.

En la mateixa línia, una llengua només té presència internacional si disposa d’un estat que la promogui i n’exigeixi el reconeixement. El català és comparable a llengües oficials d’estats de la Unió Europea, com el suec, el danès o el neerlandès, en àmbits tan diversos com internet o la producció editorial. Tanmateix, els estats espanyol i francès han optat per ocultar i fins i tot negar aquest potencial cultural. Per tant, un estat propi és l’única manera d’oficialitzar el català a Europa.

La normalització de la llengua va lligada intrínsicament a la independència política dels Països Catalans. Però per què és tan desitjable la normalitat del català? Una llengua no és només un instrument de comunicació, sinó que una llengua també és una manera genuïna d’interpretar l’entorn i un element d’identificació col·lectiva, d’integració de les persones nouvingudes i de cohesió social. La diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar i la millor manera de fer-ho és que les llengües minorades disposin d’un estat propi que en fomenti l’ús.

Nota: els amics de Sabadell per la Independència - Assemblea Nacional Catalana (ANC) van demanar-me que expliqués perquè la independència seria beneficiosa per a la la llengua i aquest és el document que els vaig preparar.

Llibertat d'expressions

L’any 1905, una guarnició de l’exèrcit espanyol va assaltar la redacció del setmanari satíric Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya com a resposta als comentaris humorístics sobre els militars que havien estat publicats en el setmanari. Calia evitar, de totes totes, qualsevol mena de crítica pública envers Espanya i el seu exèrcit. Un quart de segle més tard, les joventuts hitlerianes animaven els alemanys a cremar llibres “prohibits”, és a dir, llibres d’autors crítics amb el nacionalsocialisme. Poc després, a l’estat espanyol, la dictadura franquista imposava la censura en els mitjans de comunicació, els quals havien de tenir com a única finalitat la difusió del missatge polític del règim. Després de l’anomenada “transició”, i fruit de la manca de cultura democràtica, alguns vells costums espanyols han persistit, com ho demostra el tancament de diversos diaris d’Euskal Herria que només defensaven el dret d’aquest poble a decidir lliurement. El control directe dels mitjans de comunicació continua sent també una pràctica habitual a països com la Xina, Cuba o gran part del món àrab, com s’està veient en el transcurs de les revoltes del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. I, sense haver de sortir del país, la Generalitat valenciana ha fet gala del seu alt concepte de la llibertat d’expressió i ha decidit deixar els ciutadans del País Valencià sense Televisió de Catalunya. La història continua.

En tots aquests casos, i en molts altres que he hagut d’ometre, el detonant és el mateix: la por. Por a la diferència, por a les opinions crítiques o oposades, por a l’altre, entès com aquell que no forma part del teu “jo” col·lectiu. Una por que és, d’altra banda, la llavor del feixisme. El feixisme sorgeix pel pànic a allò que és desconegut, per la falsa creença que tot el que ve de fora ha de ser, per força, enemic. La diversitat en tots els sentits, en lloc de ser percebuda com una oportunitat d’enriquiment, és copsada com una amenaça, davant la qual sols queda l’ús de la força, la prohibició, l’aniquilació de l’altre. Els militars que van assaltar la redacció dels mitjans catalanistes són els mateixos, en essència, que uns anys més tard es van revoltar contra la República votada democràticament, els mateixos que van institucionalitzar el feixisme sota la fórmula franquista, els mateixos que van guiar la falsa transició democràtica i els mateixos que ara fan tancar els repetidors de TV3 al sud del país.

Si rellegim la història, però, ens adonarem que la lluita per la llibertat d’expressió acaba donant uns fruits gens menyspreables i que de res serveix intentar frenar-la. Els fets de 1905 van desencadenar la creació de la coalició electoral Solidaritat Catalana i van empènyer Francesc Macià cap a l’independentisme; el nazisme va ser derrotat a la 2a Guerra Mundial, un fet que va permetre arraconar el feixisme durant diverses dècades; la premsa nacional basca s’ha reinventat una vegada rere l’altre i ha esdevingut la veu de la societat basca; i, aquests dies, cap règim àrab està sent capaç d’evitar que el poble prengui consciència que cal canviar les coses.

Fixant de nou la mirada als Països Catalans, veiem que els carrers de moltes poblacions del País Valencià s’han omplert amb milers de ciutadans exigint la represa de les emissions de Televisió de Catalunya, i que els blocs i les xarxes socials en van plenes. L’actitud aberrant del Govern valencià no ha passat per alt a cap persona amb una mínima consciència democràtica. Estem parlant de llibertat d’expressió i, també, de normalitat lingüística. La normalitat que representa poder disposar d’uns mitjans de comunicació lliures i en la llengua pròpia. Hem de saber aprofitar, doncs, aquesta onada reivindicativa per anar establint, de mica en mica, uns mitjans de comunicació d’abast nacional, centrats i sense complexos. I és que, a l’hora de construir un país, els mitjans de comunicació hi tenen un paper decisiu.

David Vila i Ros

Publicat a L'Escletxa, estiu 11

Antònia Font, me falten paraules

Potser en directe no assoleixen l’excel·lència de les gravacions en estudi, però Antònia Font és un grup imprescindible. La combinació d’unes lletres on no sobren paraules amb unes melodies modernes dignes d’una pista de gel de Calgary 88 crea un còctel amb un aire mig surrealista, mig absurd, que entronca perfectament amb una determinada tradició literària i musical catalana. I si de tot plegat en gaudeixes repenjat a uns murs plens d’història com els del monestir de Sant Cugat, la cosa ja pren una aparença gairebé onírica. Fantàstics!

Vídeo no oficial d'Icebergs i guèisers.

Puntuals en la impuntualitat

Després de rumiar-hi molt, he arribat a la conclusió que no hi ha persones impuntuals. És a dir, sí que hi ha persones que arriben tard als llocs, però, si us hi fixeu, veureu que moltes són kantianament puntuals en la seva impuntualitat: aquella persona que arriba sempre cinc minuts tard, la que triga un quart d’hora, o la que es presenta al cap de mitja hora com si fos la cosa més normal. Però sempre, i disculpeu-me la generalització, amb la màxima precisió i idèntica impuntualitat. És allò que anomeno puntualitat en la impuntualitat, una pràctica que he arribat a pensar que és conscient, que és una actitud paradoxal voluntària, com aquella “sanity in madness” del Hamlet shakespearià. Són puntualíssims però, perquè no es noti, ho dissimulen arribant tard. O bé, aneu a saber, simplement són puntuals d’acord amb el seu horari particular. Potser no n’hi ha prou, doncs, amb establir franges horàries de caire territorial, sinó que caldria que n’hi hagués de personals. Ja ho veig: “compri la seva pròpia franja horària i ningú no li podrà dir que arriba tard.” I és que, a l’hora de fer negoci, se les inventen totes.

No hem de canviar les regles del joc, sinó canviar de joc

M’he estat resistint a parlar dels indignats perquè només he assistit, mig de passada, a les concentracions de Sabadell i Barcelona, i no m’agrada opinar de quelcom que no conec prou bé. De tota manera, me n’he anat formant una idea a partir de fonts amb enfocaments força diferenciats i, ara sí, voldria fer-hi algunes reflexions. Sense parlar, però, de les actituds violentes, que es desqualifiquen soletes. Ja siguin perpetrades per les forces repressives o per un grup ridículament minoritari dels acampats.

D’entrada, he de reconèixer que ha estat el primer moviment de caire transformador que no m’ha acabat d’atreure. I normalment no em costa gaire, d’enganxar-me a iniciatives d’aquesta mena! L’única explicació que hi trobo és que la gran heterogeneïtat dels acampats ha donat lloc al fet que, juntament amb propostes constructives, s’hi puguin observar postures falsament trencadores. Si no, com s’entén que la presència de l’espanyol hi sigui majoritària en molts àmbits, menystenint d’aquesta manera la llengua pròpia del país, la qual, a més, és una llengua minorada? Des del meu punt de vista, un moviment autoqualificat de revolucionari ha d’estar sempre al costat dels més desafavorits i ha d’oposar-se a tot tipus de discriminació, també lingüística. Utilitzar amb normalitat el català n’hauria estat una mostra inqüestionable. En la mateixa línia, l’ajornament constant del debat sobre el dret d’autodeterminació i la posterior dificultat per acordar que fos inclòs en els objectius dels indignats va denotar cert tuf d’espanyolisme procedent d’algun sector. Quin sentit té debatre un dret reconegut internacionalment? S’hi hauria d’haver inclòs des del primer moment sense dubtar-ho. No fer-ho va posar en evidència la visió netament espanyolista d’una part dels indignats. I, francament, si aquesta part, la magnitud de la qual desconec, no té ni la més mínima intenció de trencar el marc polític existent, és a dir, de deixar la porta oberta a l’autodeterminació, com poden parlar de democràcia? Com poden sumar-se a un moviment la voluntat del qual ha de ser qüestionar íntegrament un sistema econòmic i polític del tot ineficient? I és que la crisi, motor de les acampades, no és només d’arrel econòmica. Per als Països Catalans, també és política, ja que el dèficit fiscal, sense el qual la sortida de la crisi seria molt més fàcil, és una conseqüència de la nostra pertinença, per no dir submissió, a l’estat espanyol. No es tracta, doncs, de canviar les regles del joc, sinó de canviar de joc. I és que en el joc actual sempre hi perden els mateixos: els catalans, com a poble, i les classes treballadores. Les revolucions no es poden fer a mitges. Cal que els indignats, en sentit global, es desempalleguin radicalment d’actituds provincianes –és a dir, d’actituds que pretenen perpetuar-nos com una província–, apostin obertament per construir una nova societat en tots els sentits i, sobretot, siguin capaços de vehicular les propostes d’una manera programàtica. La societat necessita una revolució, en el sentit etimològic, i no ens podem permetre el luxe que tot plegat quedi en indignació buida.

Fins i tot a la selva són republicans

Si el lleó és el rei de la selva, per què viu a la sabana? Només hi he sabut trobar una explicació: deu estar exiliat. O dit d’una altra manera, els animals devien afartar-se que algú es considerés rei, van destronar-lo i ara la selva és una república... I és que fins i tot a la selva saben que això de les monarquies no treu cap a res! Per això m’estranya que encara quedin països amb règims monàrquics i, més sorprenent encara, que hi hagi gent que els doni suport. Tot i que, com se sol dir, sobre gustos no hi ha res escrit.

L'entesa lingüística

Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:

-          Un euro amb trenta, si us plau.

-          ¿Cómo?

-          Un euro amb trenta.

-          ¿Cómo?

-          Un euro amb trenta.

-          ¿Cómo?

-          Un euro con cincuenta.

-          ¡¿Pero no me había dicho un euro con treinta!?

Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.

Sé que descobriré la sopa d’all si dic que l’ús social del català tendeix a baixar perquè els catalanoparlants, com a norma general, renuncien a la llengua en contextos en què no n’hi ha cap necessitat. Però és així i cal remarcar-ho. Certament, una part de la població dels Països Catalans declara que no sap parlar català; tanmateix, només un percentatge molt menor afirma que no l’entén. Per tant, les situacions en què tenim al davant un interlocutor que, a priori, es declari incapaç d’entendre’ns, són estadísticament poques. O capgirant l’enfocament, les situacions en què tenim un interlocutor que ens entén són abassegadorament majoritàries. Conclusió desitjada de tot plegat: podem expressar-nos en català amb la mateixa normalitat amb la qual un holandès s’expressa en neerlandès als Països Baixos.

De tota manera, la minoració a què esta sotmesa la nostra llengua condiciona aquesta normalitat. Un munt de prejudicis han fet habitual –és a dir, han convertit en un hàbit– la pràctica sistemàtica de la convergència a la llengua de l’interlocutor. Incidir en aquest hàbit, i fer-ho des d’una òptica psicològica, és el que proposem en les sessions de Tallers per la Llengua. D’entrada, cal prendre consciència de la importància d’usar el català amb naturalitat. I tot seguit, cal començar a trencar prejudicis: no jutgem la capacitat lingüística de les persones en funció del color de la pell, de l’origen, de la llengua que estan utilitzant o, fins i tot, del fet que ens indiquin que no saben parlar català. Si tots els catalanoparlants aprenguessin a expressar-se còmodament en català en aquests casos, la tendència en l’ús social s’invertiria. Sense comptar, inclús, l’efecte dominó que aquest ús normal exerciria sobre les persones que encara no el parlen...

Un darrer incís: i si ens expliciten que no ens entenen? Arribats a aquest punt, fóra bo tenir present l’anècdota del principi, ja que potser simplement no volen entendre’ns. O bé, en el millor dels casos, i suposant que no hi ha cap hostilitat manifesta envers la nostra llengua, potser el que passa és que l’interlouctor està convençut que no ens pot comprendre. Ara bé, si viu als Països Catalans i coneix l’espanyol, és francament difícil que no entengui el català, sobretot si l’hi parlen a poc a poc i amb voluntat de fer-se entendre, ja que entre llengües tan properes la intercomprensió és fàcil. Comprenez-vous?

David Vila i Ros

Membre fundador de Tallers per la Llengua

Publicat a laxarxa informa, 7/6/11