Parlant dels hàbits lingüístics

Quan des de Tallers per la Llengua vam obrir les inscripcions a la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics que organitzàvem en el Celler Pardas de Torrelavit, a l’Alt Penedès, no ens podíem pas imaginar l’interès que generaria! Sincerament, dedicar tot un dissabte a parlar, ja no de llengua en termes generals, sinó del foment dels usos interpersonals, no semblava una proposta que hagués de despertar enormes passions, ni tan sols en un país com el nostre tan propens a dedicar debats inacabables a la llengua pròpia. Però el fet és que, en pocs dies, teníem totes les places cobertes i ens vèiem obligats a obrir una llista d’espera per un munt de persones que ens continuaven fent arribar la sol·licitud. Potser el tast de vins que oferíem al final de la sessió havia estat un reclam? Ni de bon tros! El perfil de les persones inscrites, provinents d’arreu dels Països Catalans –i fins i tot de fora–, compromeses amb la llengua, amb un nivell altíssim de formació i una vasta experiència, ens va fer palès que no. I així, doncs, dissabte passat vam poder gaudir d’una Jornada molt profitosa, on les aportacions dels ponents i les intervencions dels assistents van servir per posar en comú les diverses metodologies i estratègies que ens han de permetre a tots plegats encarar la tasca d’incidir en uns usos lingüístics completament condicionats per segles de repressió, prejudicis fortament arrelats i uns models gens favorables a l’hàbit de mantenir-se en català. Ah, i una anècdota! Un dels ponents era gallec i va fer la presentació íntegrament en la seva llengua, sense que cap de nosaltres tingués cap dificultat per entendre’l. I ni ell ni els bascos que havien vingut expressament per a la Jornada tampoc no van tenir cap problema a l’hora de seguir la resta d’intervencions, totes en català. Per tant, i no fos cas que en quedés cap dubte, si un parlant d’espanyol us diu que no us entén quan utilitzeu el català, senzillament és un mentider.

Nota: podeu llegir la nota de premsa de l'esdeveniment aquí.

Feliu Ventura, per guiar el nord

Durant la meva etapa a la CAL, vaig coincidir diverses vegades amb en Feliu Ventura en actes que organitzàvem i en els quals el convidàvem a actuar. La seva senzilleza i la seva humilitat se’m van fer evidents alhora que descobria un artista la música i les lletres del qual –fent ús de la deconstrucció de la cançó que dóna nom al seu darrer treball– eren per a mi com una veu del sud. En aquells moments, i malgrat que ja tenia plena consciència de la nació completa, el País Valencià m’era encara un pèl desconegut. Les cançons d’en Feliu, fidel retrat d’aquesta realitat, van ajudar-me a fer-me’l meu, van empènyer-me a creuar el Sénia, el nostre Rubicó particular. I d’aleshores ençà la unitat real ja ha estat per a mi del tot inqüestionable. La gira que més tard va fer amb en Lluís Llach va ser una bona manera d’evidenciar-ho: de Verges a Xàtiva, venim del nord, venim del sud. Ara, de nou a l’escenari, en Feliu –amb en Borja Penalba, lògicament–, ha assolit un directe contundent, que depassa i tot la qualitat d’uns discos que destaquen per una producció molt acurada. Feliu i Borja a l’enèsima potència. Cal, doncs, sentir-lo i, sobretot, escoltar-lo, especialment quan deixa ben clar, a qui vulgui entendre’l, que no coneixeu el sud que crema per guiar el nord.

Vídeoclip de Torn de preguntes

Al davant de l'autobús

A mi la Hispanidad em fa pensar en prepotència, supèrbia, violència, genocidi, uniformització, empobriment. De debò Espanya no podia trobar un altre dia per celebrar la seva Fiesta Nacional? Un país la fita més important del qual és haver “descobert” un continent i haver-lo escombrat no és precisament un país que inspiri confiança. N’hi ha que celebren la data en què van esdevenir lliures, d’altres que commemorem el dia en què ens furtaren la llibertat, però no en conec cap més que celebri la gesta amb la qual van començar a posar fi a la llibertat d’altri. Per mi ja se’ls poden confitar, els tancs passejant-se pel carrer, l’odi fruit del pensament únic, els diccionaris on la paraula diversitat no surt. Avui no és festa. Avui hem de treballar per construir un país. Avui hem d’asseure’ns al davant de l’autobús.

Unes lleis de pel·lícula

El Parlament, màxim representant de la voluntat democràtica del poble català, aprova una llei per la qual el 50% de les còpies cinematogràfiques que s’exhibeixen al Principat han de ser en la llengua pròpia. Els grans distribuïdors i exhibidors s’hi oposen. El Govern claudica i entra en una negociació. L’acord que obtenen redueix la presència del català al cinema a només un 11%, un percentatge que haurà d’anar augmentant progressivament. El conseller ho considera un èxit i demana als catalans que vagin al cinema a veure pel·lícules en català, com si la voluntat de normalitzar aquest espai d’oci no fos ja present en la societat, ans fos un caprici de l’administració. Vergonya. Com s’entén que un lobby econòmic que només representa unes determinades elits desacomplexadament espanyolitzadores pugui imposar el seu criteri per damunt d’una decisió democràtica? Si el Govern pensa defensar d’aquesta manera totes les lleis aprovades pel Parlament, no m’estranya que perdi la credibilitat. Més aviat sembla un Parlament de fireta. Nosaltres necessitem un Parlament amb vocació nacional. Un Parlament de debò.

Subtileses ortogràfiques

Si necessiteu que algú us recomani un bon vi, anireu a buscar un enòleg i no pas un etnòleg. Si el que us cal és una bona defensa en un judici, un advocat sempre és més fiable que no pas un alvocat –sense voler desmerèixer aquesta fruita que, en la seva especialitat alimentària, se’n surt d’allò més bé–. Doncs amb la llengua passa el mateix. Si voleu que algú busqui la manera de reforçar l’ús del català en un entorn determinat, podeu comptar amb els serveis d’un dinamitzador lingüístic. Repeteixo: dinamitzador lingüístic, i no pas dinamitador lingüístic, com alguna vegada m’he sentit anomenar! I és que una cosa és dinamitzar els usos lingüístics i una de ben diferent és dinamitar-los. Tot i que, ara que hi penso, si el que voleu és algú que dinamiti una llengua, a la seu de Ciudadanos us en donaran referències.

L'amenaça aranesa

Mai no hauria dit que els aranesos poguessin arribar a ser tan perillosos. Ara es veu que l’aranès, l’occità que dia rere dia intenten parlar amb normalitat unes 4.000 persones a la Val d’Aran, és tota una amenaça per a la llengua espanyola, aquella que diuen que parlen 400 milions. De debò? Tot perquè catalans i aranesos hem acordat que l’aranès, com a única llengua pròpia d’aquest petit país pirinenc, hi sigui la llengua d’ús preferent! Francament, caldria un estudi sociològic de gran abast que expliqués perquè Espanya té aquesta aversió a la diferència, a la diversitat, al dret dels altres a ser com són. A mi, si m’ho permeteu, em fa la sensació que estan carregats de complexos. Suposo que els agradaria que la seva llengua fos com l’anglès, una interllengua reconeguda internacionalment, i per aquest motiu destinen milions d’euros a promocionar-la mitjançant l’Instituto Cervantes. Però com que veuen que la cosa no rutlla del tot, opten per la via fàcil i continuen l’extermini lingüístic global que van començar quan mitja Amèrica era seva. Ja se sap, si no pots amb el fort, fot-li al feble.

La independència lingüística

 

Si volem que el català tingui una presència majoritària en tots els espais socials, exercint les funcions que li corresponen com a llengua pròpia del territori, ens cal accedir a la independència política. Només així n’aconseguirem la plena normalitat, com ho demostren els incomptables casos de llengües antigament minorades d’Europa que han reeixit en aquest procés. Alhora, però, cal tenir en compte que no n’hi ha prou amb disposar d’una estructura d’estat; cal, també, que els ciutadans facin el pas d’utilitzar la llengua pròpia en tots els contextos. I no parlo només d’aquelles persones que no tenen el català com a llengua inicial sinó, sobretot, dels catalanoparlants d’origen, pels quals parlar català hauria de ser el gest habitual, uns catalanoparlants que necessiten accedir, també, al que podem anomenar la independència lingüística.

Entre un catalanoparlant d’origen i un parlant originari de qualsevol llengua normalitzada hi ha una subtil diferència: el grau de dependència lingüística a l’hora d’interactuar amb les persones de l’entorn. Un parlant d’una llengua normalitzada, com són l’anglès, el francès o l’espanyol, emprarà la seva llengua en tot moment –en el seu país, vull dir– sense ni tan sols plantejar-s’ho; la seva llengua serà, per a ell, el vehicle lògic i únic de comunicació. En quina llengua parlen a un immigrant que acaba d’arribar a Tarifa? I a una persona que fa trenta anys que s’hi va instal·lar? En espanyol, lògicament, encara que l’interlocutor no en sàpiga ni un mot.

En canvi, un parlant d’una llengua minorada, com ara el català, té condicionada la tria lingüística –faig servir la llengua minorada o la dominant?– per una sèrie d’elements de caire psicològic, de prejudicis, que són fruit de la situació política de la seva comunitat. Aquests prejudicis fan que el nombre d’ocasions en què utilitzem el català sigui molt inferior al total de situacions en què seria factible usar-lo. Sense voler ser exhaustius, en podem trobar una pila, de situacions d’aquesta mena. Quan ens adrecem a una persona desconeguda, el color de la pell i l’aparença ens condicionen la llengua que fem servir? Si li parlem en espanyol, no l’estem deixant al marge de la nostra comunitat lingüística, negant-li l’oportunitat d’integrar-s’hi plenament? Quan algú se’ns adreça en espanyol, ens deixem endur per la creença que és d’educació parlar-li en la mateixa llengua? No estem infravalorant la seva capacitat d’entendre el català? Qui ens ha fet creure que parlar català és provincià, que és de mala educació utilitzar-lo amb qui no el parla, que és una manera d’instaurar una barrera amb l’interlocutor i amb la humanitat? Paradoxalment, ha estat el nacionalisme lingüístic espanyol, aquell que, en les mateixes situacions, troba perfectament lògic i necessari utilitzar sempre l’espanyol i que, no satisfet amb aquest gest de normalitat, vol que nosaltres, parlants d’una altra llengua, trobem igual de lògic i necessari usar, no la nostra, sinó la seva llengua. I és que ells són independents, també lingüísticament, i nosaltres no. Nosaltres depenem dels prejudicis que ens han transmès.

Per tant, a banda de la independència política, tan necessària, n’hi ha una altra que també és bàsica per a la nostra llengua i per la qual podem treballar en paral·lel: la independència lingüística. Si volem ajudar a fer que el català sigui una llengua normalitzada, autodeterminem-nos com a parlants i fem-nos aquesta pregunta: “Volem que els Països Catalans esdevinguin un país amb una llengua normal, present en tots els àmbits i utilitzada a bastament per tota la població?”. Si la resposta és afirmativa, comencem per aprendre a deslliurar-nos dels prejudicis, qüestionem en tot moment què ens impedeix fer servir el català i de ben segur que, dia rere dia, usarem més la llengua i ho farem, alhora, amb més naturalitat. Serà un primer pas cap a la normalitat lingüística. Sols mancarà, aleshores, la independència política.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

El Singular Digital, 19/9/11