Un bilingüisme de pel·lícula

Programació dels cinemes d’una ciutat vallesana. Dos cinemes, un amb deu sales i l’altre amb dotze. En el primer, totes les pel·lícules en espanyol. En el segon, deu en espanyol, una en català i una tant en espanyol com en català, si bé el nombre de sessions en català és inferior. I per reblar-ho, els títols de les pel·lícules doblades al català estan en espanyol. Aquest és el bilingüisme que somien els de Ciudadanos i del PP.

La llengua del poble

Una vegada en Sisa va dir que el català no estaria normalitzat fins que els policies i les prostitutes no el parlessin. I pel que sembla, un d’aquests àmbits encara no ho té clar. Considerar que el català és la llengua del poder a Catalunya és com considerar que el negre era el color del poder a la Sud-àfrica del segregacionisme. Sindicats dels Mossos, negant-vos a utilitzar el català us vau posar de la banda del botxí i vau esdevenir la fotocòpia en color d’aquells grisos que van ser una peça clau en la repressió del nostre poble. L’autèntic poder, el que ens vol privar de ser qui som, ve d’Espanya i troba en la covardia del nostre Govern mesell un còmplice immillorable. Uns ens retallen mitjançant l’espoli, els altres per no haver de dir prou. La resposta que esperàvem de vosaltres no era, però, un quintacolumnisme de baixa volada, un nou joc a l’espanyolisme, sinó l’enèsima constatació que l’única manera de garantir els serveis públics d’aquest país –i els vostres sous– és disposar d’un estat propi.

La història mítica

La majoria de les nacions tenen personatges històrics que, envoltats d’elements mig verídics mig llegenda, esdevenen éssers gairebé mitològics. En el cas català, cap no exemplifica tan bé aquesta figura com el rei en Jaume. De fet, el seu mite ja comença amb la manera com diuen que fou engendrat. Es veu que el rei Pere no tenia cap mena d’interès envers la seva muller, Maria de Montpeller, de manera que els nobles, per assegurar-se la continuïtat de la dinastia reial, van haver d’enredar el rei tot fent-li creure que a la cambra l’esperava una dama ardent. Fruit d’aquell únic encontre nasqué Jaume, el nom del qual, d’altra banda, fou triat perquè, de les dotze espelmes que encengueren, una per a cada apòstol, la de Jaume fou la que durà més. Després de la derrota catalana a Muret, Jaume fou moneda de canvi i hagué de passar la infantesa sota la custòdia del gran enemic, Simó de Montfort. Deslliurat del captiveri, assumí els títols de comte de Barcelona i rei d’Aragó sent menor d’edat, però lluny de deixar-se portar pels capricis dels nobles, sabé imposar el seu criteri. Conqueridor dels regnes de Mallorca i València, és, per tant, qui donà forma als Països Catalans. No content amb aquestes conquestes, conquerí Múrcia i, en un gest de generositat, la cedí al rei castellà, tal com preveia un vell acord que sols la paraula d’un cavaller pot mantenir. La denominació de conqueridor, però, no és només d’arrel política. Tingué incomptables amistançades –mot políticament més correcte que no pas amants–, ja que es veu que el seu atractiu era indiscutible. I, per si fos poc, resulta que era un romàntic, com s’entreveu d’aquell episodi del Llibre dels Feyts en què es nega a desmuntar el campament fins que les orenetes que han fet niu a la seva tenda no se’n vagin. Però, per damunt de tot, Jaume I era un guerrer. Diuen que, durant la batalla final per València, una fletxa enemiga li anà a espetegar al cap i ell, en lloc de caure a terra, se la tragué amb les mans i continuà la càrrega, esperonant d’aquesta manera els seus homes a fer la darrera envestida. I sí, d’acord, és probable que gran part d’aquestes històries no siguin plenament certes, però ajuden a bastir la imatge del rei quasi perfecte. Quasi? Doncs sí, perquè hi ha una relliscada estratègica que no podem passar per alt. I és que, en lloc d’unificar políticament els territoris que conqueria, decidí crear regnes nous, un fet que a la llarga ha generat unes tensions entre els països de parla catalana que encara avui no s’han resolt. És, en tot cas, un error que humanitza el mite.

Raons per a tots els gustos

L’hàbit de mantenir-se parlant sempre en català encara crida l’atenció. Allò que passa del tot desapercebut en qualsevol país amb una llengua normalitzada, és a dir, fer servir la llengua pròpia amb tota naturalitat, està ben lluny de ser la pràctica majoritària als Països Catalans. Pels que no hagueu trobat cap raó per expressar-vos en tot moment en català, us en proposo algunes. Són, si més no, les que em mouen a mi a fer-ho.

Des d’una visió global, les llengües són un patrimoni que cal preservar ja que cada llengua és una manera única d’entendre la realitat. Si volem mantenir la diversitat lingüística, tota llengua ha de tenir un tracte preferencial en el seu territori perquè, si no, quedarà relegada i acabarà sent substituïda per una altra. Una manera de donar-li aquest tracte és utilitzant-la sempre.

Des d’una òptica social, la llengua pròpia és l’única que pot funcionar com un element integrador de primer ordre. Els nouvinguts que han après el català expliquen que, des del moment en què van llançar-se a parlar-lo, han passat a ser considerats un català més. Però, perquè puguin practicar-lo, és imprescindible que els que ja som catalanoparlants habituals ens hi adrecem en català. Els ajudem a integrar-se i de retruc afavorim la cohesió social.

Des d’una perspectiva nacional, el català és el principal tret identitari del nostre poble. Parlant català ens mostrem desacomplexadament membres d’una nació que, 300 anys després de veure’s sotmesa a una altra, continua sent capaç d’expressar-se amb normalitat en la seva llengua.

I des d’una posició estrictament personal, parlar en català és el gest espontani i lògic, l’expressió de la plena comoditat lingüística, de l’assertivitat.

Aquestes són estrictament les meves raons per parlar sempre en català. Trieu les que us semblin més útils o, si ho preferiu, busqueu-ne de diferents, però, en tot cas, de raons per utilitzar amb tota normalitat la nostra llengua n’hi ha per a tots els gustos.

La independència dels altres

Un argument recurrent en contra de la independència és aquell que diu que això de voler independitzar-se és un anacronisme, perquè es veu que estem en una època en què tot tendeix a la unió, a la globalització, a la supressió de fronteres. Segur que és així? Si repassem la història, veurem que en els darrers vint anys s’han independitzat uns 25 països, la meitat dels quals a Europa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap estat que hagi decidit deixar de ser-ho. No ens enganyem, qualsevol comunitat amb consciència col·lectiva diferenciada aspira a ser políticament independent. O bé els que fan servir aquest argument en contra del nostre dret de decidir voldrien que Espanya es convertís en una regió de França, posem per cas? Sincerament, si ningú no renuncia a la independència deu ser perquè és quelcom important.

Ni ase ni bèstia en imatges

Que algú et llegeixi i et digui que li agrada el que escrius és fantàstic. Ara bé, que algú, a més a més, s’atreveixi a interpretar-te a la seva manera per mitjà d’una altra forma d’expressió creativa no té preu. I això és justament el que ha fet la Neus Arnan, fotògrafa professional i una bona amiga, que va acceptar el repte de convertir els contes del meu recull Ni ase ni bèstia en fotografies. I empro la paraula repte perquè els contes no són precisament històries de caire costumista que siguin més o menys copsables a través de l’objectiu d’una càmera. Ben a l’inrevés, el surrealisme que els impregna l’obligava a fer-se’ls seus, a despullar-los de tota lectura convencional i a extreure’n una essència que, aleshores sí, ella pogués aconseguir sintetitzar en una imatge. I ho ha aconseguit. Si els contes ja oferien diverses interpretacions, les fotografies n’hi han afegit un munt més i m’han obligat, a mi, a repensar-ne sovint el significat més profund. De fet, va ser en una conversa que vam mantenir mentre lligàvem històries i imatges que vaig prendre consciència d’un fil conductor gairebé ocult que unia tots els contes: el difícil equilibri entre la passió revolucionària, en el sentit etimològic del terme, i la incapacitat col·lectiva de bastir aquesta revolució d’una manera coordinada, real. No debades les cites del principi del llibre són les que són. Pere Calders reduint a l’absurd un determinat desig revolucionari, George Orwell narrant la història d’una revolució fallida. Com deia Gandhi, facis el que facis, serà insignificant, però és important que ho facis. Eppur, si muove, doncs. En tot cas, teníem unes històries amb imatge, o bé unes imatges amb història, i volíem compartir-les. I res millor que fer-ho mitjançant un bloc, Ni ase ni bèstia, en el qual anirem penjant els contes i les fotografies. Esperem que el gaudiu. Per nosaltres ha estat, si més no, una insignificança important.

La llarga nit encantada

La nit del 25 d’abril de l’any 1707 una ombra va recórrer les contrades d’un vell país. Des de les boscúries de les terres del nord fins als camps de tarongers del sud, des del gran riu de ponent fins a les illes mig perdudes en la mar, tot fou cobert per grises nuvolades que ocultaren la claror d’uns estels que els servien de guia. I des d’aquell precís instant, com per art d’encanteri, la gent del país deixà de somiar. Les nits esdevingueren buides, monòtones, idèntiques les unes a les altres. I no només això! La gent fins i tot oblidà que havia sabut somiar. La paraula somni desaparegué del seu vocabulari, caigué en desús, i ningú no se n’adonà. Ningú.

O, més ben dit, quasi ningú. I és que conten que, en una de les més altes muntanyes d’aquell país, hi vivia una anciana, solitària, que escapà de l’embruix. Potser perquè hom l’anomenava, precisament, la bruixa. La bruixa del castell. La bruixa Margot. Sempre lluny de pobles i ciutats, els camperols de la contrada sols la veien de tant en tant acompanyada d’algun animal feréstec i traginant pesadament un sac. «Què hi deu haver a dins?», es demanaven els camperols, curiosos. Però ningú no s’atrevia a preguntar-l’hi. Ningú no s’atrevia a acostar-se-li.

Justament aquella nit en què la gent deixà de somiar, la bruixa s’havia despertat sobtadament fruit d’un esgarip que venia de les més boscoses fondalades. Atenta al silenci que tot seguit omplí l’aire, la bruixa sentí  una veu i, en atansar-se al finestral de la seva habitació, sols veié una ombra, immensa, com d’una au, d’on semblaven brollar unes misterioses paraules... «Sols tu tens l’enuig de mil mentides gravat amb ferro roent, alça l’esguard, vés doncs als confins d’aquesta estranya terra i recull allò que els elements et daran perquè ho duguis al centre, on t’espera l’escollit.». Desconcertada, la bruixa es vestí d’una revolada, prengué el sac, que sempre havia arrossegat sense portar-hi res, i desfilà per la muntanya fins a albirar un viarany que menava cap al nord.

Dies i nits caminà la bruixa, els seus passos encarats vers la gran serralada, sabedora d’un recer acollidor. I finalment la veié, imponent, en flames. Li costà molt de trobar un pas per creuar-la, presa com estava del foc desbordat, però finalment albirà una drecera que li permeté arribar a l’altra banda dels cims, on trobà allò que cercava, el foc primer. Amb la mà l’encalçà i el desà, convençuda, dins l’immens sac. I, com per art d’encanteri, el sac apaivagà la fúria i convertí la flama en lleu guspira. Ja en tenia un.

Després d’una nit al ras, la bruixa reprengué la ruta, ara davallant les carenes que anaven a raure al mar. Arribada a la costa, pujà a una antiga barca mig abandonada i començà a remar cap al sol naixent. Ni una hora havia passat que la bruixa albirà una illa. Era la que cercava? No en tingué cap dubte, car milers de dones feinejaven a la vora del mar. En veure-la arribar, les dones de l’illa li oferiren aliments i aigua fresca, i la bruixa, en tastar aquella aigua tan pura, sabé que havia trobat un altre dels elements perduts i decidí desar-la al sac.

La mar fou de nou el seu únic aliat. El viatge de retorn, però, fou més mogut, puix onades gegantines intentaren esberlar la barca, vents huracanats l’empenyeren en direccions equivocades i pluges torrencials estigueren a punt de fer-li perdre el valuós sac. Tanmateix, la bruixa aguantà amb fermesa el timó i hores després albirà la sorra blanca de les terres del sud. Era una terra única, habitada només per cerdets, que no dubtaren de regalar a la bruixa un bocí d’aquelles contrades: una roca que servia per protegir-los dels éssers del mar.

Exhausta però delerosa d’arribar, la bruixa emprengué la darrera recerca. Seguint la ruta que marcava el sol, deixà enrere la mar, travessà els camps de fruiters i arribà prop d’on la sorra indicava la fi d’aquell país. Esguardà a totes bandes, furgà entre els matolls i pujà els turons a la recerca d’un senyal, però res de res, enlloc no veié el darrer element. I aleshores el sentí. En la llunyania, un immens drac alat avançava ràpidament vers el turó on la bruixa jeia. Sols li calgué esperar que l’animal enfollit li passés pel damunt per poder, amb un gest ràpid, caçar-ne un alè i fermar-lo dins del sac. Ja el tenia. Després del llarg viatge havia aconseguit fer-se amb un bri de cada element. Tots ben guardats. Ara només li mancava arribar al centre del país i esperar l’escollit.

El viatge de tornada li fou feixuc, ja que el sac, ple a vessar del foc, l’aigua, la terra i l’aire, era difícil de moure. Fou gràcies al riu, que davallava amb fúria, que pogué avançar vers aquell destí anhelat. Quan el corrent s’apropà al darrer blau, la bruixa s’aferrà a una branca mig penjada sobre el corrent i, empenyent el sac, aconseguí arribar fins a la riba. I allí el veié. Dret, ferm i expectant, ell. No els calgueren paraules, i el noi, talment com si ho hagués fet mil vegades, s’acostà al sac, l’obrí i en sortí un eixam d’espurnes brunzint al seu voltant i desprenent una llum de colors que anà a fondre’s més amunt dels núvols. I en aquell precís instant, els habitants d’aquell país que havia deixat de somiar recuperaren el do perdut.

D’aquesta història ja fa molts anys, però si aneu a raure a aquell país, encara podreu veure que els seus ulls desprenen una claror especial, la que els confereix saber que el somni és possible.

Nota: podreu llegir el revers d'aquesta història en aquest enllaç.