Una mica de música i un bon vi (malgrat que no en begui)

L’amic Ferran, músic de professió, va explicar-me una vegada que en aquest país ens limitem a tocar els instruments -tocar el piano, per exemple-, i que, en canvi, en indrets com França o Anglaterra, els músics hi juguen -jouer le piano o to play the piano-. Aquesta reflexió, que d’entrada pot semblar completament innocent, ens diu molt de la percepció que cada poble té de la música i de la manera com s’hi relaciona. Tocar implica acariciar, acaronar, de ben cert, però jugar pressuposa, a més a més, divertir-se, imaginar, quelcom innegablement més agradable.

De casos com aquest en trobaríem a cabassos. Alguns fins i tot posen en dubte la percepció que tenim dels colors. Sense anar més lluny, el vi. Nosaltres parlem de vi negre, com també ho fan els bascos, que en diuen ardo beltza; per contra, altres pobles el veuen més aviat vermellós: red wine, vin rouge, vino tinto o vino rosso. Què fa que cadascú percebi la realitat d’una manera lleugerament diferent? Doncs no ho sé, però el fet és que cada llengua ens dóna una perspectiva distinta, una manera única i particular d’entendre l’entorn i, per tant, les llengües són una arma fantàstica davant la uniformització i el pensament únic.