Al club de lectura, ni ases ni bèsties

L’escriptor entra a la sala. Li donen la benvinguda al club de lectura i ell agraeix que l’hagin convidat a parlar del seu llibre. Els assistents comenten, pregunten, escolten. Sí, són històries amb un toc fantàstic, però estan basades en fets reals. Cada dos per tres arriba algú més. La sala es va omplint. Quan les cadires són plenes, la gent seu a les taules. Quan les taules són plenes, els assistents s’amunteguen els uns sobre els altres. Ja no hi cap ningú més. Una dona esternuda. Un esternut. Dos esternuts. Tres esternuts. Quan arriba al vuitantè esternut, s’alça del seu lloc i comença a volar per la sala. Aprofita per canviar la bombeta fosa, li demanen. L’escriptor continua parlant dels contes. L’escriptor reivindica el conte com a gènere. L’escriptor somia. S’acaba la tertúlia. La dona voladora ja no esternuda. La sala comença a buidar-se. M’ha agradat, comenta una de les assistents, però històries tan surrealistes com les del llibre no poden ser veritat.