La llengua dibuixada. Història il·lustrada de les
vicissituds de la llengua catalana en els temps de la suposada normalització.
Enric Larreula
Voliana
Edicions, 2017
Hi ha llibres que no em puc estar de
recomanar. La llengua dibuixada, de
l’Enric Larreula, n’és un. L’Enric ha estat professor de català. I cantant.
L’Enric és escriptor, dibuixant i activista lingüístic. Però l’Enric és,
sobretot, un apassionat de la llengua catalana. De fet, m’atreveixo a dir que és
un apassionat, a seques. Perquè en tot allò que crea hi posa una passió
absoluta. Quin sentit tindria, sinó? Amb una visió perfectament lúcida de
l’entorn i una capacitat genuïna per extreure’n els detalls més essencials, les
reflexions de caire lingüístic que ha reflectit en acudits gràfics des de
mitjans dels setanta són una peça imprescindible per entendre el camí que ha
fet la llengua des del final (teòric) del franquisme. I aquests acudits són,
precisament, el punt de partida –l’excusa, si m’ho permeteu– d’aquest llibre,
un llibre que ens convida a fer un viatge que ens ha de menar a una Ítaca que
encara ens queda massa lluny.
El rebuig a la normalització del
català per part dels fidels al règim però també d’alguns sectors suposadament
progressistes, la fal·làcia de la imposició de la llengua pròpia, la trampa del
bilingüisme, els intents d’esquarterament territorial, el cofoisme lingüístic o
el discurs de la fractura social són algunes de les problemàtiques que l’Enric
va denunciar, amb la ironia que el caracteritza, des de les pàgines del
butlletí de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural entre els anys
1976 i 1984. El reflex d’una època? Sens dubte. Però d’una època que continua.
I és que, més de trenta anys després, l’Enric va decidir reprendre les il·lustracions
per denunciar de nou –i ridiculitzar de nou, fent servir les seves paraules– la
persistència d’unes creences i d’uns prejudicis que ens estan abocant, cada cop
d’una manera més diàfana, a la substitució lingüística. Cap on anem, sinó,
tenint en compte que totes les forces polítiques del Principat aposten pel
bilingüisme oficial en aquesta República Catalana que volem construir?
L’Enric ens dibuixa la llengua i ens
en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles
per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d’ullet. Això depèn de
nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa. De nosaltres.
Necessitem un estat que faci que el català esdevingui la llengua comuna de tots
els catalans, vinguin d’on vinguin i parlin el que parlin. I necessitem
desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística,
aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a
la normalitat. Acceptem-la.
Llengua Nacional, 4t trimestre 17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada