Un honor, presentar A la lluna en el marc dels actes de la Diada al Papiol. Gràcies per convidar-m'hi, amics de l'ANC.
Bona Diada!
I, per cert, avui els Llenguaferits havíem de fer un parlament a l'acte final de la manifestació a Barcelona, però l'amenaça de pluja no ho ha permès. Per sis us fa gràcia llegir-lo, aquí el teniu.
Llenguaferits a la Diada Nacional de
Catalunya
(David) Avui és 11 de setembre, Diada
Nacional de Catalunya, i ens cal reivindicar, un cop més, la llengua que ens fa
ser qui som. Perquè ahir el català va rebre l’enèssim atac per part de les
institucions d’un estat espanyol obsedit a fer-nos desaparèixer com a poble.
Sí, el català ha de ser, ara i sempre, la llengua vehicular i d’aprenentatge a
l’ensenyament, la llengua d’acollida dels alumnes nouvinguts, en definitiva, la
llengua de l’escola. La llengua del país. Perquè el català no es toca! Sovint
ens demanen, als Llenguaferits, si el got és mig ple o mig buit. De motius per
veure’l ple no ens en manquen: el català el sabem parlar uns 10 milions de
persones, i això el situa entre les 100 llengües més parlades del món (de
6.000!). Autoestima, necessitem autoestima lingüística! Però no, no ens
enganyem. De motius per veure’l buit -ho dèiem fa un instant- també en tenim:
els estats espanyol i francès continuen negant-lo i menystenint-lo i el seu ús
social recula dia rere dia. Sí, estem en una situació d’emergència lingüística.
I què hi podem fer, nosaltres? D’una banda, continuar avançant cap a la
independència, cap a una República Catalana que doti la llengua del marc legal
que necessita per normalitzar-se; d’una altra, desprendre’ns de pors i de
prejudicis i iniciar una autèntica revolució lingüística, aprendre a
mantenir-nos en català sempre, arreu i amb tothom, amb comoditat, amb
naturalitat, amb convicció i, sí, per què no, amb un somriure. Regalem el
català a totes les persones que encara no el parlen o bé que l’estan aprenent.
Només així farem que esdevinguin, també, catalanes.
(Jess) Jo no soc catalana. Vinc del
nord de França, tocant Bèlgica. Soc nascuda en un estat lingüicida. Sí, jo soc
francesa i sí, em sento catalana, em sento d’aquí. Perquè fa 20 anys, arran
d’un Erasmus del qual mai no tornaria, em vaig enamorar d’un país, d’una gent i
d’una llengua, tota una realitat que m’era completament desconeguda. Però
estava disposada a escoltar i aprendre i quin camí des de llavors s’obria
davant meu, fins el meravellós i inesperat punt de dedicar la meva vida a la
llengua catalana que tan feliç em fa, ens fa. I tot això no hauria estat
possible sense vosaltres, catalans d’arreu, que em vau obrir el cor, em vau
parlar de la vostra història i, per damunt de tot, em vau fer el regal més
preuat, la llengua, la nostra llengua, el català, que ahir va tornar a ser
atacada. I fa mal, molt de mal. Avui doncs, més que mai, com a catalanoparlant
d’adopció, si us plau, hi insisteixo, continueu reinvindicant el català i no
canvieu de llengua. Perquè amb aquest gest, fareu que no ens calgui ser
catalans de soca-rel per sentir el cor bategar quan sona Els Segadors, quan
albirem la màgica Montserrat, quan contemplem hipnotitzats l’encesa de la
foguera de Sant Joan o quan, simplement, qualsevol persona ens saluda amb un
“Bon dia”.
(Junts) No, no sabem si el got és mig
ple o mig buit, però el que sí que sabem és que volem omplir-lo fins que vessi.
Siguem la gota que fa vessar el got. Avui en tenim més motius que mai. Visca la
terra, visca la llengua i visca els Països Catalans!
Jessica Neuquelman i David Vila i Ros, els Llenguaferits

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada