Denominació d'origen Sabadell

Fa uns dies estava xerrant a casa amb l’amiga Sandra, barcelonina 100%, i se’m va abocar un got d’aigua a terra, de manera que vaig dir-me, en veu alta, “ara vaig a buscar la mery”. La Sandra va mirar-me amb una de les seves cares de sorpresa i vaig deduir que estava pensant que m’havia begut l’enteniment, que em devia pensar que tinc una senyora que es diu Meri que em fa la neteja. I és que es veu que això de dir-li mery al pal de fregar és denominació d’origen del Vallès Occidental i que, fora d’aquí, la gent no ho fa servir o ni tan sols ho entén. El nom prové, si no m’erro, d’una empresa de Terrassa, aquell bonic poble que hi ha al costat de Sabadell -disculpeu, terrassencs, no me n’he pogut estar-, que va inventar l’estri en qüestió. De fet, mery no és l’únic exemple de lèxic autòcton vallesà. Per si no ho sabíeu, els sabadellencs, de la pegadolça negra en diem estrep i, del fuet, petador. Ah, i fins i tot diuen que tenim una cantarella pròpia que ens fa identificables per als forans!

En tot cas, aquesta riquesa lèxica la trobem arreu dels Països Catalans. Allò que en un indret es diu d’una manera, en un altre lloc rep un altre nom. I, de vegades, conceptes que són anomenats de maneres ben diferents, reben un mateix nom a punts absolutament distants del territori. Un dels exemples més interessants, i del qual en parla a bastament en Ramon Solsona en el llibre A paraules em convides, l’ofereix el badabadoc, que també és anomenada gallaret, quiquerecoc, pipiripip, paparot, puput, cama-roja o, en la versió més coneguda, rosella. Impressionant.

Lluny de representar un problema per a la llengua, doncs, aquesta diversitat és una mostra de riquesa i, per tant, un patrimoni que hem de saber preservar. És ben bonic poder saber d’on són els nostres interlocutors en funció de les paraules que utilitzen, oi? I, de vegades, també serveix per despistar, com quan dic als sabadellencs de soca-rel -no en sóc pas- que deixin la torreta a la postada i no saben de què els estic parlant...