Fonètica

Quan hom aprèn una llengua, tendeix a focalitzar els esforços en el lèxic i la gramàtica i, en canvi, deixa la fonètica en un segon pla. No és que no interessi, ja que és essencial saber com es pronuncien les paraules per tal de fer-se entendre, però sí que és cert que sovint en tenim prou aproximant la fonètica de la llengua que estem aprenent a la de la pròpia. Dit d’una altra manera, aprenem a parlar una altra llengua fent servir els propis sons. I això, lògicament, traeix el nou parlant, ja que se’l detecta d’una hora lluny com a lingüísticament foraster.

Avui en dia, però, gràcies als mitjans de comunicació i a les noves tecnologies, estem avesats a sentir fonètiques distintes de la nostra i això ens facilita l’adquisició de nous sons. Tanmateix, al segle XIX, les coses eren força diferents, i aquest fet ens ha deixat algunes paraules l’origen de les quals és prou curiós. Per citar-ne un exemple, prendré el mot “maco”. En els Països Catalans de fa poc més d’un segle, la immensa majoria de la població era monolingüe. Vaja, com ho és encara Espanya –i potser per això les seves idees polítiques són més aviat vuitcentistes–. El fet és, doncs, que quan sentien una paraula forastera, la pronunciaven a la seva manera. Una d’aquestes paraules va ser “majo”. Com que el so “j” espanyol no existeix en la nostra llengua, als catalans de l’època, incapaços d’imitar un so que els era del tot desconegut, els sortia una mena de “k”, de manera que la nova paraula, incorporada al lèxic català, va esdevenir “maco”. I com aquest cas, en trobaríem un munt, ja siguin en un sentit o altre. I és que el català, per molt que l’intentin fer passar per una llengua de segona, ha fet una pila d’aportacions a altres llengües. Però això és un altre tema.