Darrerament estic llegint de nou articles que parlen, des de posicionaments oposats, de quina ha de ser la prioritat a l’hora de treballar per a la plena normalització de la llengua. D’una banda, hi ha els partidaris de la via política, és a dir, de concentrar tots els esforços en aconseguir la independència dels Països Catalans, l’única opció amb la qual la normalitat lingüística s’esdevindria sense interferències alienes. D’altra banda, els que opten per una mena de realpolitik consistent en centrar-se a ensenyar el català i a reforçar-ne l’ús social, prescindint del context polític o bé intentant treure’n el màxim profit. Personalment, crec que la millor opció és trobar un equilibri entre ambdues alternatives, un punt mig aristotèlic que ens permeti anar fent amb el que tenim, sobretot amb el nostre poder com a parlants, alhora que reivindiquem un canvi en les regles del joc. I és que, assumint el fet que cap nació no ha aconseguit normalitzar plenament la llengua fins que no ha esdevingut independent, ens cal continuar apostant per fomentar el català en la nostra quotidianitat, ja que l’ús social de la llengua tendeix a disminuir i, com més baix sigui, més difícil serà capgirar-ne la tendència. En resum, doncs, penso que hem de ser capaços d’aconseguir una majoria social que aposti per la independència i, alhora, hem d’aprendre a fer servir el català amb comoditat i naturalitat en qualsevol situació. Sí, ja sé que no és fàcil, però tenim el país que tenim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada