Imperialisme panhispànic

 


L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol

Juan Carlos Moreno Cabrera

Voliana Edicions, 2014

L’imperialisme s’ha fonamentat sempre en la creença que la pròpia nació té unes característiques intrínseques que la fan superior. Aquesta superioritat s’ha expressat en forma de dominació política i militar i ha anat acompanyada de la imposició de la llengua de la metròpoli. Amb el pas dels segles, l’esfondrament de les estructures imperials i la globalització han configurat un nou ordre mundial en què la dominació militar ha anat sent substituïda per la dominació econòmica. I això ha estat possible, en gran part, gràcies al paper dominant que encara tenen les llengües imperials en les antigues colònies, un paper que els atorga el fet de ser, a parer de l’imperialisme lingüístic, llengües superiors.

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de publicar L’imperi de la llengua comuna, un llibre que desgrana el discurs de la glotofàgia en què es basa la política lingüística espanyola, dins i fora de les seves fronteres actuals. Moreno explica els elements fonamentals d’aquesta ideologia: l’espanyol és intrínsecament millor que les altres llengües de l’Estat espanyol o de Sud-amèrica; és una de les més homogènies que hi ha; és l’única que entenen totes les persones d’aquests territoris, de manera que usar-ne una altra comporta divisió i endarreriment, i té un abast internacional que fa que invertir-hi generi beneficis econòmics, mentre que fer-ho en qualsevol altra no aporta res de bo.

A partir d’aquestes premisses, l’autor divideix el llibre en capítols dedicats als dominis filològic, polític, històric, ètnic, educatiu i econòmic de la llengua. Val a dir que és especialment remarcable l’habilitat de l’autor a l’hora de demostrar les contradiccions internes de l’espanyolisme lingüístic. Sense anar gaire lluny, aquesta ideologia nega l’existència d’un Estat espanyol multilingüe, amb els mateixos drets per a totes les llengües que s’hi parlen, ans situa l’espanyol com a única llengua comuna i preferent, deixant per a les altres un paper subordinat, fins i tot en les pròpies comunitats bilingües. Segons l’espanyolisme, cedir aquesta preferència lingüística a les llengües autonòmiques comportaria, no només uns costos econòmics innecessaris, sinó també l’enfrontament entre persones i el trencament de la nació espanyola. Tanmateix, quan aquesta mateixa ideologia es planteja el paper de l’espanyol a la Unió Europea o al món, tot canvia. Atès el rol predominant de l’anglès, aleshores exigeix amb contundència l’adopció de polítiques basades en el multilingüisme –sempre i quan  incloguin l’espanyol, no cal dir-ho. Ni els costos econòmics ni les possibles divisions que aquest multilingüisme pugui generar tenen, llavors, cap mena d’importància.

Aquest exemple i molts altres que l’autor exposa brillantment evidencien l’essència nacionalista del discurs panhispànic, una essència que els propis promotors del discurs neguen però que, en canvi, fan servir per desqualificar les polítiques de normalització lingüística dutes a terme en els territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. El nacionalisme banal de Michael Billig traslladat al terreny lingüístic. O la ciència –en aquest cas, la lingüística– al servei d’uns interessos polítics. Prenent les paraules de Moreno al final del llibre, “és una manipulació utilitzar termes i conceptes de la ciència del llenguatge per apuntalar i justificar mites, prejudicis i idelogies”. Cal denunciar-ho. I ell ho fa.

Lletres, tardor 14

Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de Lletres.