Salta i crida,
tot
fora mida.
I a més
fa com si res!
Balla
un vals a cada sala,
xiula
quan baixa l’escala.
I té
rínxols als cabells
amagats
sota la còfia!
Canta i
tot al mig del claustre.
I no arriba mai a l’hora!
Però és tan bona i pietosa...
Però és que sempre arriba tard
menys a
l’hora de dinar!
No vull
haver-ho de dir
però
ens haurem de posar ferms.
La
Maria no hauria d’estar al convent!
Però vull dir una cosa a favor seu:
a mi em
fa molt riure.
Però què
podem fer amb algú com la Maria?
És com voler atrapar els núvols o el vent.
Què en podem fer d’algú com la Maria?
És inconformista!
Ingovernable!
Indomable!
Tantes coses que li hem de fer entendre,
i tantes coses que hauria de canviar.
Com fem que pari quieta
i que
escolti què diem?
Com
podem atrapar una ona del mar?
Però què podem fer amb algú com la Maria?
És com voler agafar la Lluna amb les mans.
Amb ella estic confusa,
fora de
mi, i no és excusa,
però no
sé mai ben bé què faig ni on sóc.
És que
no saps mai on para,
si
s’escapa o s’amaga...
Si és
un encant...
Un dimoni!
Un xaiet...!
Faria bo el més dolent,
tornaria
boja la gent.
Un
huracà, un tifó, un tornado, un cicló!
Amable
però
salvatge.
Un
misteri.
Un infant.
Quin maldecap!
És un àngel!
Una noia.
Però què podem fer amb algú com la Maria?
És com voler atrapar els núvols o el vent.
Què en podem fer d’algú com la Maria?
És
inconformista!
Ingovernable!
Indomable!
Tantes coses que li hem de fer entendre,
i
tantes coses que hauria de canviar.
Com fem que pari quieta
i que
escolti què diem?
Com podem atrapar una ona del mar?
Oh, però i què podem fer amb algú com la Maria?
És com voler agafar la Lluna amb les mans.
Do, re, mi
Do, l’hora de la cançó,
Re, que re ens pot aturar,
Mi, per mi, per tu i per tots,
Fa, fa molt qui molt somriu,
Sol, o pluja però endavant,
La, revolta ja és aquí,
Sí, que només sí és sí,
I que torni a començar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada