Teorema gastronòmic

Jo, amb el menjar, sóc un desastre, ho reconec. Vull dir que sóc d’aquelles persones per les quals tastar coses noves no és cap estímul, ans ben bé el contrari. Amb els plats més normals ja faig i les grans innovacions en matèria culinària, malgrat que les reconec com a ben meritòries, no em diuen res de res. Sí, la cuina és un art, no ho dubto pas, i sóc conscient que la meva manca d’interès pel tema és sols cosa meva, però a mi, perquè m’entengueu, quan em conviden a un casament preferiria que em deixessin menjar el menú infantil. Més o menys és el que explico en el conte breu titulat, justament, Menú infantil, del meu recull Ni ase ni bèstia. Ei, i sé que no sóc l’únic, eh? Segur que l’amiga Sandra m’entén perfectament... En tot cas, fruit de les meves reflexions envers la qüestió, i sorprès també per aquelles propostes en què el menjar ocupa una mínima part del plat, he arribat a descriure un teorema que ho sintetitza: “El nombre de preposicions que contingui el nom d’un plat és inversament proporcional a la quantitat de menjar que hi haurà.” És a dir, “bistec amb guarnició” augura un plat ben farcit de carn, patates, verdures, enciam i aneu a saber quantes coses més; per contra, un “rodó de vedella a la salsa de Guardamar amb pimentons torrats de Bocairent i formatge de cabra de Menorca a l’all tendre de Valls farcit de maduixes del Maresme i la seva reducció” segur que no ocupa ni una quarta part del plat. M’enteneu, oi? Ep, i repeteixo, sense voler ofendre ningú. Que la manca d’habilitat a l’hora de gaudir d’aquests plats és només cosa meva!

Només per cloure aquest apunt, i per reblar la meva condició de pèssim convidat, dir-vos que sóc abstemi. Que amb aigua ja en tinc prou, vaja. Llevat que l’amfitrió sigui algú com l’amiga Marina (S!), la qual ha creat, especialment per a mi, el mojito sense alcohol. Quin detall!

La navalla lingüística d'Occam

Els experts en comunicació identifiquen tres actituds possibles en les interaccions comunicatives: la col·laboració, la confrontació i la indiferència. La primera és, lògicament, l’òptima, l’única que garanteix una comunicació fluïda i en positiu. La confrontació, en canvi, sol generar situacions d’incomoditat i d’estrès. Per últim, la indiferència posa fi a la interacció ja que, sense un receptor predisposat, la comunicació es fa impossible.

Partint de la base que la pràctica totalitat de les interaccions comunicatives són, també, interaccions lingüístiques, tenir en compte aquesta classificació és útil per als parlants de llengües minorades, els quals ens podem trobar amb certa freqüència en situacions lingüístiques potencialment incòmodes.

D’entrada, si acceptem que la voluntat lògica de tota interacció comunicativa hauria de ser la comprensió mútua, estarem d’acord en el fet que la col·laboració és l’actitud que hauríem de prendre per defecte. Tanmateix, pot haver-hi situacions en què el nostre interlocutor no vulgui precisament comunicar-se, ans atacar-nos pel fet d’utilitzar la nostra llengua. En aquestes situacions, en les quals, repeteixo, es fa palès que no hi ha cap mena de voluntat d’entesa per part de l’altre, hauríem de ser capaços d’evitar la confrontació. De què ens serveix intentar enraonar amb algú que només vol atacar-nos? Res millor que agafar-nos a aquella dita segons la qual dos no es barallen si un no ho vol. Ras i curt, si la col·laboració no és possible, evitem la confrontació i optem per la indiferència.

De tota manera, si deixem de banda aquests casos, hem de suposar, com dèiem, que l’objectiu lògic de qualsevol interacció és la intercomprensió i, per tant, sembla raonable que vulguem optar per la col·laboració. En països amb llengües plenament normalitzades i que exerceixen la funció de llengua comuna difícilment hi ha tensió lingüística, ja que ambdós interlocutors fan servir la mateixa. Emperò, casos com el català són més complexos, ja que sovint tendim a pensar que per establir una comunicació fluïda hem d’adaptar-nos a la llengua de l’interlocutor. Aquesta creença –passar-se a l’espanyol quan es pressuposa que l’altre no és catalanoparlant– és justament una dels factors responsables del baix ús social del català. No ens confonguem, però. Col·laborar no vol dir pas convergir a la llengua de l’interlocutor. Encara que algú se’ns adreci en espanyol, res no ens pot fer pensar que no entén el català. Potser fins i tot el sap parlar, però no ho fa per comoditat o per timidesa. Per tant, no hi ha cap motiu que ens faci renunciar a la llengua de manera sistemàtica. Com a mínim, fins que l’interlocutor no ens demostri explícitament que no ens entén. Compartir la llengua és, de fet, una bona manera de mostrar-se obertament col·laborador, inclusiu.

Segurament heu sentit a parlar del principi de la navalla d’Occam, segons el qual, entre dues alternatives, sempre ens hem de quedar amb la més simple. Doncs bé, els catalanoparlants ens el podem aplicar en referència als nostres hàbits lingüístics. Si no hi ha res més fàcil, lògic i natural per a nosaltres que el fet d’expressar-nos en català, fem-ho.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 23/5/11

Dimecres vam presentar...

Ahir al vespre vam presentar El català em sedueix a la Seu Nacional d’Òmnium Cultural amb la Rosa Calafat. De les 53 reflexions del llibre, vaig seleccionar-ne tres: la piràmide dels hàbits lingüístics, la identificació dels estadis en què canviem innecessàriament de llengua i la proposta de full de ruta vers l’assertivitat lingüística. I tot plegat, amanit amb una excel·lent exposició de la Rosa del valor de les llengües i de la importància de preservar la diversitat lingüística des de la genuïnitat de cada llengua, el català en el nostre cas.

Podeu llegir-ne la nota al web d'Òmnium

Sumant amb el català

Massa sovint sentim a dir que la llengua és una font de problemes, un obstacle per als nouvinguts, un factor de confrontació. Qui fa aquests plantejaments sol dividir la societat catalana entre catalanoparlants i castellanoparlants –deixant de banda el fet que s’hi parlen unes 250 llengües diferents– i, seguint aquesta lògica perillosíssima, intenta promoure la segregació dels alumnes en funció de la llengua, com es feia amb el color de la pell als Estats Units de fa cinquanta anys o la Sudàfrica d’en fa només vint.

Davant d’aquestes polítiques netament reaccionàries, que sols busquen l’arraconament social de la llengua pròpia, el paper de la normalització lingüística, és a dir, de les accions orientades a fer arribar el català a tots els espais d’ús social i, alhora, incorporar a la comunitat lingüística catalana ciutadans de diverses procedències i llengües, és decisiva per construir una societat oberta, integradora i, sobretot, cohesionada. En aquest sentit, la immersió lingüística, una metodologia educativa creada amb la idea que tots els alumnes assolissin plena competència lingüística en català –i també en espanyol–, independentment de la llengua familiar, és el primer gran èxit d’aquesta voluntat d’evitar tota mena de discriminació lingüística. Perquè les llengües, lluny de ser una barrera, són una porta oberta a la integració: no hi ha res millor que aprendre la llengua d’un país per sentir-s’hi plenament integrat. Tan sols cal preguntar-ho als nous catalans per entendre-ho. Lluny de dividir, doncs, les llengües sumen. Sumen perquè, per aprendre’n una de nova, no cal renunciar a les altres que sabem. I sumen perquè, amb la llengua, entrem a formar part d’una col·lectivitat.

Sumar amb el català a Sabadell és el que proposem des d’Esquerra i Reagrupament. Sumar des de l’Ajuntament, el primer model que tenen els ciutadans, fent un ús normal del català en totes les seves actuacions, sense discriminació en funció del barri o de l’origen dels ciutadans. Sumar amb les persones nouvingudes, oferint-los la possibilitat d’aprendre i de practicar la llengua des de la seva arribada i, per tant, d’incorporar-se plenament a la societat d’acollida. Sumar amb les associacions de la ciutat, sempre compromeses amb la llengua i el país i reflex d’una societat civil dinàmica, crítica, reivindicativa. Sumar amb els comerços i les empreses, dotant-los dels recursos necessaris perquè puguin dur a terme la seva activitat fent un ús normal del català. I sumar, no cal dir-ho, amb les escoles i instituts, amb els mestres i els alumnes, perquè es facin seva la llengua, l’aprenguin i la gaudeixin.

El català no és patrimoni exclusiu de ningú. És patrimoni d’aquells que l’han parlat sempre, d’aquells que l’han après i, també, d’aquells que encara no s’hi han llançat. El català és patrimoni de tots els sabadellencs i les sabadellenques i volem que esdevingui la llengua comuna, el punt de trobada, la carta de benvinguda i l’eix vertebrador de la nostra ciutat. El gran Pere Quart, sabadellenc il·lustre, ho deia ben clar en un dels seus versos, bo i referint-se al català: Tot depèn de nosaltres. Necessitem un Ajuntament que li prengui la paraula, que apreciï el valor afegit que té el català i sàpiga transmetre’l al conjunt dels ciutadans. En definitiva, doncs, un Ajuntament que sumi amb el català. Ara en tenim l’oportunitat.

David Vila i Ros

Dinamitzador lingüístic i número 6 com a independent de la candidatura d’Esquerra-Reagrupament a Sabadell

Publicat al Diari de Sabadell, 10/5/11

Si voleu saber-ne més:

Presentació de la candidatura (14/4/11)

Roda de premsa de presentació de les propostes lingüístiques (29/4/11)

Inici de campanya (6/5/11)

Programa electoral

Falca publicitària
Espot electoral

Independència i hàbits lingüístics

Darrerament estic llegint de nou articles que parlen, des de posicionaments oposats, de quina ha de ser la prioritat a l’hora de treballar per a la plena normalització de la llengua. D’una banda, hi ha els partidaris de la via política, és a dir, de concentrar tots els esforços en aconseguir la independència dels Països Catalans, l’única opció amb la qual la normalitat lingüística s’esdevindria sense interferències alienes. D’altra banda, els que opten per una mena de realpolitik consistent en centrar-se a ensenyar el català i a reforçar-ne l’ús social, prescindint del context polític o bé intentant treure’n el màxim profit. Personalment, crec que la millor opció és trobar un equilibri entre ambdues alternatives, un punt mig aristotèlic que ens permeti anar fent amb el que tenim, sobretot amb el nostre poder com a parlants, alhora que reivindiquem un canvi en les regles del joc. I és que, assumint el fet que cap nació no ha aconseguit normalitzar plenament la llengua fins que no ha esdevingut independent, ens cal continuar apostant per fomentar el català en la nostra quotidianitat, ja que l’ús social de la llengua tendeix a disminuir i, com més baix sigui, més difícil serà capgirar-ne la tendència. En resum, doncs, penso que hem de ser capaços d’aconseguir una majoria social que aposti per la independència i, alhora, hem d’aprendre a fer servir el català amb comoditat i naturalitat en qualsevol situació. Sí, ja sé que no és fàcil, però tenim el país que tenim!

Llengua i literatura

La llengua assoleix la màxima expressió artística mitjançant la literatura i, a l’ensems, la literatura no existiria sense la llengua. Llengua i literatura, doncs, estan intrínsicament lligades en una relació de simbiosi que les acosta a l’excel·lència i les converteix en un pilar fonamental de la nostra identitat com a poble. Per aquesta raó, quan els amics de l’Ateneu ABI de Montcada van convidar-me al seu Sopar Literari perquè hi presentés el llibre recull dels guardonats que vam publicar amb Edicions 7dquatre i, aprofitant l’avinentesa, hi parlés també de la situació del català, va semblar-me un “dos per u” prou lògic. I, certament, va ser un plaer participar en l’acte, per la qualitat de les obres premiades i pel compromís que, una vegada més, van demostrar tots els membres de l’ABI –en Xavi, l’Àngel, el Miquel Àngel i tants d’altres– envers la llengua i el país. Companys, endavant amb la vostra feina!

Salt d'alçada

Si sóc en un ascensor i faig un salt, l’ascensor està suportant el meu pes mentre sóc a l’aire? Imaginem-nos un ascensor d’aquests per a sis persones i un pes màxim de 450 quilos. Hi entren sis persones que juntes pesen, exactament, 450 quilos. Aleshores, una d’aquestes persones fa un salt i just abans de tocar a terra, ho fa una altra, i així successivament, de manera que, en tot moment, només n'hi ha cinc amb els peus a terra. En aquest context, seria possible que hi entrés una setena persona i que l’ascensor en suportés el pes? No en tinc ni la més remota idea! Sóc de lletres, ja ho sabeu... Va, a veure si alguna ment avançada me’n pot treure l’entrellat. Ho dic, bàsicament, perquè llavors caldria canviar els cartellets dels ascensors i especificar-hi: “Capacitat per a 6 persones amb els peus a terra i, a l’aire, tantes com ho vulguin”.