La revolució i la independència

Revolució espanyola? Que Podemos aconsegueixi dos terços dels diputats a les eleccions espanyoles -cap enquesta no els n'ha donat més d'un terç ni cap partit no ho ha assolit mai-, que proposin una reforma constitucional a fons, que les dues cambres legislatives l'aprovin, que la ciutadania ho ratifiqui, que en les eleccions següents Podemos torni a assolir els dos terços dels diputats i que decideixin dur a terme les reformes aprovades. Quines? No ho sabem, tot i que, tenint en compte la deriva ideològica del partit, no semblen gaire revolucionàries.

Revolució catalana? Que Junts pel Sí i CUP-Crida Constituent aconsegueixin més de la meitat dels diputats a les eleccions catalanes. Un nou Estat, l'oportunitat de fer-ho tot de bell nou. Una revolució.

De debò cal dubtar?

L'única revolució possible és la independència. Qui no ho vol entendre és perquè vol que no canviï res.

I si parlem amb el veí d'Andorra la Vella?

 

Arribar a Andorra i que la recepcionista et digui que ets la quarta persona de la setmana que li dóna el DNI espanyol amb la funda del DNI català. Passejar pel carrer i comprovar, un cop més, que el fet que el català sigui l'única llengua oficial no en garanteix l'ús social. Presentar I si parlem amb el veí del segon? al centre cultural La Llacuna d'Andorra la Vella, que la sala sigui força plena tot i ser a mitjans d'agost, que us entrevisti una ràdio alemanya i TV Andorra i, a tall de propina, que la propietària de la llibreria La Puça us digui que fa uns dies va vendre'n un exemplar a uns turistes de Zamora que, amb tota la bona intenció, volien entendre per què volem marxar d'Espanya. Tot un goig anar al Principat d'Andorra a explicar per què volem la independència del Principat de Catalunya.

El resum de l'entrevista emesa a Deutschlandfunk i Deutschlandfunk Kultur, i un altre resum a Tagesschau.

Retallades, versió amb ones

Volia escriure una novel·la, però per culpa de les ones m'he hagut de conformar amb aquest microconte.

Prioritats

Pressupostos d'enguany de l'Estat espanyol:

- Defensa: 5.759 milions.
- Educació, cultura i esports: 2.756 milions.

De debò necessitem més arguments?

Un país per enraonar

Els que volien llista unitària ja la tenen –i quina llista!– i els que en volíem més d’una, de llista, podem triar entre dues alternatives prou interessants. D’això se’n diu quadrar el cercle. Assolit aquest punt, però, el que toca és ampliar la base social i electoral de l’independentisme. I tot i que és evident que això passa per atraure les persones que encara estan indecises, personalment no crec gens en les campanyes massives, sinó que penso que el que calen són accions de proximitat. I quan parlo de proximitat em refereixo a l’amic, el veí, el cunyat o el company de feina. Vols dir que això de la independència és positiu? Oi tant que sí. D’arguments no ens en manquen: més recursos econòmics per a polítiques socials, democràcia real no supeditada a règims d’arrel dictatorial, separació real de poders, administració menys burocratitzada, reconeixement internacional, normalització lingüística i cultural, respecte a la diversitat. Un nou país amb un nou model social i econòmic. Una revolució popular i democràtica. Qui pot no voler sumar-s’hi, tret dels unionistes viscerals, aquells que prefereixen que Catalunya continuï dins d’Espanya encara que això els repercuteixi negativament? Endavant les atxes, doncs. Anem a veure aquell conegut que no ho acaba de veure clar –encara que només sigui un– i parlem-li des de l’objectivitat, la sinceritat, l’autoestima i les ganes de fer un país millor. La República Catalana.

Reflexió per a la victòria

Perquè 300 anys són 300 anys. Perquè ens han volgut submisos i callats. Perquè han pretès que no siguem. I, tanmateix, som. Perquè no han pogut apagar les nostres fogueres. Perquè hem esberlat les seves fronteres. Perquè ells no canvien i nosaltres ho volem canviar tot. Perquè del seny n’hem fet rauxa i de l’amor revolta. Sí, l’espurna ha encès la nit i ja veiem que trenca el dia. I el somni ha esdevingut horitzó. Mentre alcem un puny, donem l’altra mà. Perquè som el silenci eixordador i la fressa constant. Perquè les portes ja són obertes i la música ho omple tot. No van passar, avis. No van passar, àvies. Ens vam saber insubmisos a la injustícia i la injustícia ens va rebel·lar. I avui ens brillen els ulls. Ens brillen. Perquè això és la revolució. Perquè som un sol poble i la paraula és nostra. Nostra.

Ridícul lingüístic

L'acord del PSC i Ciudadanos a Lleida és altament representatiu. Ho és perquè ens permet veure què està disposat a fer el PSC per aferrar-se al poder. I ho és perquè és un assaig d'allò que Ciudadanos voldria implementar a tot el país. Diuen que no són nacionalistes, però volen que la bandera espanyola onegi arreu i que l'estelada no sigui enlloc. Diuen que promouen el bilingüisme català-espanyol, però en comptes de fomentar la llengua menys normalitzada d'aquest binomi -per raons demogràfiques, econòmiques, polítiques i, oh sí, també legals (unes 500 lleis i normatives fan obligatori l'ús de l'espanyol en gairebé tots els àmbits)-, imposen de nou la dominant. I diuen tot això mentre al País Valencià, on la situació del català encara és més complicada, no mouen ni un dit per defensar aquest suposat bilingüisme, ans pretenen acabar de bandejar la llengua pròpia tot titllant-la d'aldeana. No ens enganyem. La política lingüística que promouen és la mateixa del PP. Exigir que els altres, els parlants de llengües minorades, siguin bilingües perquè ells puguin continuar sent monolingües. Perquè després puguin anar per Europa sense entendre ningú i sense que ningú no els entengui. Oi, Rajoy?